Què amenaça la vida? Què fem per defensar-la?

Com dèiem a l’article anterior Què és la vida?, si la societat a través de la cultura no és capaç de reconduir les persones cap a una cosmovisió que reconegui el rol primari que té la natura, es pot produir un desequilibri de desconnexió, arrogància i possessivitat vers la natura: la dominació.

La dominació, com a lògica, suposa que una persona o grup de persones, un subjecte, es pensen separadament de les formes de vida de les que són interdependents i això permet tractar-les com a objectes (és a dir, quelcom sense vida o amb una vida inferior) que poden manipular per al seu interès particular, apropiant-se de les seves vides, els seus cossos, els seus coneixements, etc. Aquesta lògica, d’una forma més o menys conscient, va anar institucionalitzant-se esdevenint tot un sistema, és a dir, un entramat d’institucions i creences que perpetuen aquesta situació, i per la dinàmica d’acumulació de la  dominació, l’amplifiquen dificultant cada cop més la llibertat de les oprimides. Així, el sistema de dominació es crea des de la vida humana en un moment donat i en unes societats determinades i, com que és invasiu, necessita estendre’s, i en pocs mil·lennis arriba a quasi tots els racons del planeta i tots els àmbits de l’existència humana. Per tant, segueix una lògica diferent respecte la de la vida, ja que  la dominació homogeneïtza,  se separa de la resta, s’apropia, centralitza i acumula.

Des d’aquest moment la història es pot entendre com una pugna entre dues lògiques oposades: la de la Vida Lliure, entenent la llibertat com l’anhel d’una forma de vida social equilibrada (i, per tant, humil i agraïda) amb la natura, connectada amb les altres formes de vida, i la de la Dominació, que se separa i busca apropiar i acumular i, per tant, té una forta tendència a estendre’s i esclafar o evitar qualsevol lluita per la llibertat. Aquesta pugna s’ha desenvolupat d’una forma similar a tots els nivells i dimensions de la vida social, i fins i tot es desenvolupa dins de cadascuna de les persones. 

En aquesta pugna, el Sistema de Dominació ha anat generant nocions falses sobre què és la vida. Al nucli d’aquestes hi ha la lògica de la separació que permet la mirada subjecte-objecte. Es pretén deslligar coneixement i creença, seguint en la lògica que el pensador és subjecte separat (independent) de la realitat, que és objecte. Així, queda legitimat que les persones que suposadament posseeixen el coneixement dominin i decideixin sobre la resta de formes de vida.

Aquesta separació porta també a l’apropiació, prendre com a propi allò que no és teu, que seria inconcebible sense la separació de l’individu de la comunitat i la natura i l’objectivació de l’altre. Tot el que existeix és fruit d’una interdependència, pel que la propietat privada és una fantasia, fins i tot la de la pròpia vida. Però aquest individualisme, aquesta separació i objectivació, és a la base de la lògica de la dominació, i justifica l’expropiació dels cossos, de la força del treball col·lectiu, de la natura i fins i tot de pobles sencers per part d’altres. En comptes de viure en la unitat, vivim en alienació i contraposició de la resta.

Això dona pas a la idea de «totes contra totes». Viure equival a una lluita constant per dominar les altres com a objectes, per aixafar-les abans que aixafin a una mateixa. La cooperació i la interrelació necessàries per a la vida es menystenen totalment, es pretén que la competició en sigui l’únic motor. De la combinació d’aquest fet amb la separació i l’apropiació es deriva l’establiment de classes socials. 

També la idea de llibertat individual forma part d’aquesta ideologia de la dominació, ja que parteix igualment de la separació del tot. Ens diu que la nostra llibertat acaba on comença la de les altres, en lloc que juntes som més fortes i, per tant, més lliures. L’amor sincer es nega en favor de l’utilitarisme individualista, i així s’obstaculitza la connexió amb les altres formes de vida, essencial per fomentar la vida, causant un malestar profund que s’acaba considerant normal, i que destrossa la salut física i psicològica de les persones. Així, es fa bandera de la llibertat, però és una llibertat tergiversada, buidada de contingut, que ens aboca a competir... i, contràriament, només hi ha llibertat si hi ha vida, i només hi ha vida si és col·lectiva i compartida.

Connectat a la llibertat individual trobem també el fenomen del consumisme com a forma de vida. En una cara de la moneda, el buit existencial que causa la separació de la natura, dels altres i d’un mateix  que s’intenta omplir a través del consum. En l’altra, la pròpia dinàmica de competència capitalista du les empreses a estimular el consum per incrementar la capacitat de generar beneficis, estenent la lògica de la mercaderia a tots els dominis de la vida i «creant» noves necessitats. Béns, persones, experiències, la vida en general... tot es consumeix, el que implica i legitima que tot sigui mercantilitzat, tot es converteix en una mera mercaderia. Aquesta assumpció va associada també al materialisme: allò material se sobrevalora i es menysté l’immaterial; els diners es deïfiquen com a clau per la vida, mentre que el que és espiritual i emocional queda en un segon pla; només es valora el coneixement a partir del que és tangible, i el coneixement popular de les històries, l’emoció i la intuïció es menystenen. En aquesta línia es construeix també el mite del progrés, que considera que qualsevol temps passat va ser pitjor. Que allò que sabíem abans i com vivíem era erroni. Que les societats humanes hem anat progressant cap a societats «superiors» gràcies al sistema, i continuarem fent-ho. Això serveix, per una banda, perquè la població continuem tenint fe en el sistema i seguim alimentant-lo amb les nostres pròpies vides, sense ser capaces de pensar i creure en alternatives. Per l’altra, legitima la colonització, expropiació i aniquilació d’aquelles societats que es resisteixen al Sistema de Dominació.

Què fem nosaltres?

En aquesta situació, entenem que estar vives vol dir buscar entregar-nos totalment a la lluita per defensar la vida enfront al Sistema de Dominació. Ens comprometem a fer de vida i lluita revolucionària un mateix terme, entenent per revolució el reequilibri de la vida humana com a part de la vida, davant el Sistema de Dominació.

Des que aquest va sorgir, milers i milers de persones hi han donat la vida. D’algunes en sabem els noms, les històries, les idees que van defensar. De la immensa majoria no. Però  som conscients que sense elles la nostra vida no tindria sentit, i per elles, per continuar desenvolupant el seu fil, ho donarem tot.

Entendre la nostra vida com la continuació de la seva, com si fossin amigues que han mort, però continuen vives en nosaltres, les hàgim conegut o no, ens fa sentir la responsabilitat de seguir la seva obra, però no pas com un pes o un deure, sinó com quelcom que ens omple i ens dona ales per alliberar-nos. És una forma de recordar-nos, més enllà d’on arriben les paraules, que la vida és interdependència i que ens hem d’entregar a defensar-la amb totes les seves conseqüències.

Així com el pes de seguir l’obra de les avantpassades ens acaba donant ales en el viure, es dona una paradoxa encara més englobadora, entre l’acceptació i la lluita:

Pot arribar a semblar que l'humiliat davant la vida, la connexió amorosa amb aquesta i els altres elements de la cosmovisió que hem assenyalat que cal recuperar entren en conflicte amb la perspectiva de lluitar: «si acceptem tot allò que ens proporciona la vida, perquè lluitar?», podem pensar.  Doncs bé, nosaltres creiem no només que són compatibles, sinó que és necessari que es combinin. No ens val ni una posició humil amb la vida que deixi de lluitar per defensar-la, ni una forma de lluita que tendeixi a posar-se per sobre i a instrumentalitzar la vida. Només si combinem els dos elements podrem lluitar de  tot cor, començant per canviar-nos a nosaltres mateixes en la manera de ser i no només en la conducta, i d’aquesta forma podent trobar maneres d’impulsar el profund canvi que és necessari. Sense aquesta combinació estem condemnades a què els nostres intents siguin assimilats o neutralitzats pel Sistema de Dominació.

Així, paradoxalment, l’acceptació no ens porta a la desmobilització, sinó a lluitar amb més profunditat, d’una forma més transformadora, en la qual vida i lluita són una mateixa cosa.

Ens porta, en primer lloc, a aprofundir en la relació amb l’enemic que tenim. El Sistema de Dominació es troba mesclat amb la Vida Lliure també dins nostre, i en les nostres amigues, i en les nostres veïnes. Hem de poder veure la dominació en nosaltres i en les altres sense perdre l’amor que és necessari per impulsar canvis alliberadors. Si perdem l’amor en què fem, els canvis que produïm són efectuats des de la por, i es queden en la postura buida de contingut.

De la mateixa manera, podem ser impulsores del canvi sense separar-nos de la societat. De fet, no pot ser d’una altra manera, ja que no es tracta de dictar com s’ha de viure sinó d’afavorir que les parts de Vida Lliure que la societat té bloquejades s’alliberin del Sistema de Dominació, començant per nosaltres mateixes. Això té a veure també amb el fet que l’alliberament personal i el social són dues cares d’una mateixa moneda, i no les podem separar, ni negant l’alliberament personal (autoinstrumentalisme) ni negant l’alliberament social (individualisme). També són necessàriament complementaris: vida i lluita, pau i guerra, construcció i autodefensa, espiritualitat i revolució.

Per últim, aquesta perspectiva ens permet entrellaçar allò petit amb allò d’una escala major. Ens permet pensar una organització revolucionària basada en la idea concreta de comunitat. Ens permet unir i articular els nostres actes concrets amb projectes locals, amb organitzacions nacionals, amb un moviment internacional... i així podrem anar articulant una força de la Vida Lliure autoorganitzada capaç de disputar l’hegemonia al Sistema de Dominació.