Com entenem la vida?

"Allò més profund que ens mou és l'amor a la vida."

Per nosaltres parlar d’ideologia és parlar de com mirem la realitat, com l’expliquem i com li donem sentit. És parlar de principis, és a dir, d’una sèrie de pensaments i nocions respecte l'ètica, la cultura, la creença i el coneixement, que ens proporcionen una base per organitzar-nos per viure.

Ens trobem en un moment històric en el qual el Sistema de Dominació està perdent la capacitat de donar sentit a les nostres vides i a la vida en general. Ens ho mostra cruament la desafecció generalitzada amb la vida de les persones, que es tradueix en malestars, apatia, depressions, addiccions, nihilisme, violència...

Aquest buit existencial de masses és un gran perill, amenaçant amb devastar-ho tot, però també pot esdevenir una oportunitat revolucionària en la mesura en que siguem capaces  d’omplir-lo amb un moviment connectat amb la vida, amb pràctiques que desvetllin que la vida, quan sortim fora de la lògica de la dominació, té sentit.

El sistema de dominació llança sobre nosaltres, a voltes amb fúria, a voltes amb sigil, respostes enganyoses sobre el sentit de la vida. Ens les llança a la feina, ens les llança als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, ens les llança a les escoles. Ens les llança amb cops, violacions, repressió... I acaben formant part de nosaltres fins al punt que no sabem on comença el que creiem nosaltres i on acaba el que ens fa creure el sistema. Qui som? Com volem viure?

Afortunadament, totes hem viscut algun cop situacions que aporten llum i donen sentit a la nostra vida. Un cop apareixen, ens donen pistes que ens permeten seguir buscant. I és així com, empeses per la intuïció i la raó en sinergia, hem arribat fins aquí. Tanmateix, el sistema de dominació és tan poderós que, tot i buscar alliberar-nos-en, és capaç de generar mecanismes perquè en el camí ens creguem algunes de les seves respostes enganyoses i l’acabem reforçant.

Organitzar-nos és per nosaltres un pas més en aquesta cerca de la veritat; una cerca que no tindrà mai final, doncs la veritat no es pot atènyer sinó només aproximar-s’hi. Hem decidit desafiar la desconfiança que ens separa, i partir de la convicció que ens uneix quelcom molt profund respecte aquesta cerca. I ara la seguirem plegades.

Per fer-ho, com a punt de partida necessitem expressar de la millor manera que puguem, òbviament incompleta i imperfecta per ser una qüestió que no es pot resumir tan sols amb paraules, les idees que compartim respecte aquestes qüestions, que hem resumit en tres preguntes:

I) Què és per a nosaltres la vida?
II) Què entenem que l’amenaça actualment?
III) Què fem nosaltres?

Les paraules que expressem com a respostes provisionals i imperfectes d’aquestes preguntes ens recordaran bona part d’allò important en el camí de posar-ho en pràctica com a organització, aquest camí construït conjuntament que ha de ser la nostra veritable resposta. Com la quilla d’un vaixell, aquestes paraules que segueixen aniran sent modificades lleugerament en el camí, i alhora ens ajudaran a mantenir un rumb propi i clar, i a no quedar a la deriva de les corrents que ens marca el sistema.

En el camí de cerca hem entrat en contacte amb les cosmovisions d’altres pobles, menys influïdes pel sistema de dominació històricament, com la del poble kurd, com la dels pobles maies o d’altres pobles de l'Abya Yala. Tot i ser conscients que només les podem copsar molt parcialment, volem atansar-nos-hi i aprendre’n perquè intuïm que tenen molta saviesa que ens manca. Alhora, com que formem part de la societat dels PPCC, a la qual volem impulsar perspectives de canvi revolucionari, les respostes que oferim han de connectar amb aquesta societat i el seu llenguatge; hem de partir de les formes d’aproximar-s’hi que són reconegudes en el nostre context, encara que ens sigui difícil en alguns casos.

Volem revertir la gran arrogància de les respostes que des de les institucions del sistema de dominació s’han donat en els darrers segles, i per això se’ns desperten diverses pors a l’hora d’expressar les nostres respostes de partida: des de ser reduccionistes fins a complicar allò que és simple. Hem decidit, però, no permetre que la por a cometre errors ens paralitzi, sense deixar de mirar-la. Sabem que durant aquest camí de cerca ens equivocarem repetides vegades, i per això buscarem tenir la humilitat i alhora la determinació per poder aprendre’n i rectificar, i així anar caminant.

Degut a la natura d’aquest text, doncs, creiem que a banda de llegir-lo és important que en conversem, doncs on el llenguatge es queda curt les persones acabem trobant diferents formes d’intentar transmetre allò que volem expressar, de manera que cal dedicar un esforç més per tal d’entendre’ns.

Què és per nosaltres la vida?

Per la nostra cosmovisió occidental actual, la vida es considera una mera qüestió biològica que té un inici concret fa uns 4000 milions d’anys al nostra planeta. Per altres  cosmovisions no és així. Tot i saber, doncs, que prendre aquest marc occidental ens pot fer tenir una mirada  parcial, superficial i esbiaixada de la realitat, ens és útil utilitzar-lo com a punt de partida, només perquè ens permet partir d’un marc comú d’entesa que comprenem. Des d’aquí podem anar desenvolupant la resposta a aquesta pregunta, intentant defugir els constrenyiments que el positivisme científic ens ha imposat sistemàticament.

Afortunadament, la ciència és un mètode de coneixement que comporta restar obert a la discussió i donar diversitat de formes d’explicació, tot i que les dinàmiques del Sistema de Dominació afavoreixin formes de ciència amb respostes úniques i rígides que el reforcin. Les grans qüestions, com la que ens ocupa, no han tingut una resposta definitiva per part de la ciència, sinó múltiples aproximacions i un ric debat. A més a més, la ciència no està desconnectada de la societat, i el moment de crisi eco-social s’acompanya també d’un canvi de paradigma científic.

És així com en els últims decennis estan sorgint potents veus dins de la ciència que apunten canvis en la perspectiva sobre què és la vida.

En el món de la biologia, per exemple, la teoria de la simbiogènesi ha mostrat com la cooperació entre formes de vida (simbiosi) és un motor tant o més important que la competició en l’evolució de la vida. La física moderna, per la seva banda, ha mostrat com per molt que intentem reduir el marc d’estudi de la realitat per arribar a respostes totals, totalment objectives, això no és possible; sempre hi ha una part d’indeterminació en el coneixement; sempre el nostre coneixement contindrà un cert grau de simplificació; sempre les creences de l’observador determinaran una part del que considera cert.

Això ens encamina cap a una aproximació a la comprensió de la vida molt més humil que la dels anys d’apogeu de la Modernitat Capitalista, i que casualment (o no tant), té molts punts de (re)trobada amb les cosmovisions dels pobles originaris:  la interdependència entre totes les formes de vida, l’acceptació i admiració de la màgia i misteri de la vida, la honestedat de qui accepta que no està per sobre de la resta ni tan sols en la capacitat de comprendre. Com recordava un líder d’un poble originari a un cap colonitzador, «allò que esdevé a la terra, esdevé també als fills de la terra».

Actualment, a la terra coneguda com a Occident, sembla que hi ha una nova onada per comprendre la saviesa d’aquesta perspectiva que en bona part les seves societats havien oblidat, i nosaltres sens dubte en volem ser part i enfortir-la. Per tant, prenem aquests «punts de (re)trobada» com a elements constitutius de la nostra forma d’entendre la vida. En aquesta línia també, i relacionat amb el que hem narrat, considerem que podem entendre que la vida tendeix a augmentar la complexitat, a desplegar noves formes de vida interrelacionades, que constitueixen un «ordre en el desordre» i una «unitat en la diversitat».

Dins d’aquesta diversitat interrelacionada, considerem que la vida humana té unes particularitats que tenen a veure amb el pensament. Aquest pensament es desenvolupa en interdependència entre les persones que viuen en un mateix territori, constituint una cultura, que embolcalla i protegeix les persones que neixen i creixen en aquell territori amb pensaments necessaris per viure-hi. Els éssers humans, a més de desenvolupar-nos com a part de la natura, també necessitem per viure aquest segon embolcall del qual també som part que és la cultura, i que podem entendre doncs com una segona natura. Òbviament, aquesta cultura, per tal que els éssers humans puguem viure en equilibri sa, ha de reconèixer el rol primari que té la natura. És a dir, cal que estigui constituïda per pensaments que cultivin la humilitat i agraïment a la natura i a la vida en general. En un context així, quan les persones tenen pensaments arrogants amb la vida, la societat a través dels seus mecanismes culturals les recondueix cap a una visió humil i agraïda amb la «primera» i la «segona» natura.

Les preguntes "Què entenem que amenaça la vida actualment?" i "Què fem nosaltres?" les respondrem al següent article.