La Modernitat Capitalista

Despertem! Despertem Humanitat! Ja no hi ha temps. Les nostres consciències seran sacsejades pel fet de només estar contemplant l'autodestrucció basada en la depredació capitalista, racista i patriarcal.

La modernitat s’inaugura amb la invasió d’Abya Yala el 1492 i el corresponent esfondrament del Mediterrani mil·lenari. El focus de disputa civilitzatori ja no està enclaustrat al Mediterrani, sinó a l’Atlàntic. Primer amb els imperis portuguès i espanyol, donant pas a l’imperi anglès, Europa passa a ser el centre i des de l’experiència basada en la religió, sorgeix la certesa que la representació a través de l’enteniment és la que constitueix i permet entendre la realitat1 . Segles després, avui, estem veient com la modernitat dona pas a un nou paradigma civilitzatori on sembla que l’eix Àsia-Pacífic agafa força. És important que en futures anàlisis aconseguim copsar bé els canvis que s'estan succeint a escala global, perquè és en els anys que corren que s’estan assentant les bases materials i ideològiques de la dominació2 .

La modernitat no només es caracteritza per un seguit d’esdeveniments històrics com l’espoli massiu, les guerres imperialistes o l’expansió del comerç. És sobretot un canvi de paradigma civilitzatori, amb grans implicacions en les estructures materials i les relacions socials però també en la mentalitat, la ideologia i les cosmovisions. El que farà que la modernitat sigui veritablement global i que puguem parlar de modernitat capitalista serà el caràcter expansiu i globalitzant del mode de producció capitalista i el poder social que tindrà aparellat.

Caracteritzar els elements diferencials de la modernitat capitalista ens permetrà parlar d’una forma particular d’apropiació de recursos i d’acumulació de poder. La generalització social de la mercaderia i la propietat privada dels mitjans de producció –amb la consegüent despossessió de la majoria de població dels mitjans indispensables per a la reproducció de la vida– conformen aquests elements diferencials, que desemboquen en la contradicció capital-vida.

La generalització social de la mercaderia

Una de les característiques principals de la modernitat capitalista consisteix en la mercantilització de bona part de l'existència humana. Per aquesta raó, la realitat social gira entorn d'una economia de mercat que imposa la seva pròpia lògica a la resta d’esferes, institucions i estructures de la societat. Sota aquestes condicions, la vida de les persones, les relacions entre nosaltres, travessen necessàriament l'esfera del mercat, amb la qual interactuem a través dels diners. Els diners es converteixen en l’abstracció que uneix a gran part de la humanitat. Aquesta és una de les grans aportacions que fa Marx amb la teoria del fetitxisme de la mercaderia, assenyalant que sota el mode de producció capitalista les relacions socials només es poden donar de forma cosificada: la connexió social ve donada per l’intercanvi de mercaderies, pel producte del treball. Per altra banda, com a resultat d’això, les mercaderies adquireixen característiques socials particulars, es personifiquen. En definitiva, «les qualitats socials del treballador adquireixen caràcter material i els objectes, caràcter social»3 .

En la modernitat capitalista, l'esfera de la mercaderia deixa de ser una part més juntament amb la resta d'esferes de l'existència humana i passa a imposar-se sobre el conjunt de la realitat social, esdevenint-ne l'eix vertebrador. L'intercanvi de mercaderies, que fins aleshores havia estat acotat en l'espai i el temps, comença a dominar la resta d'activitats humanes i institucions (la religió, la política, etc.). En efecte, en passar a organitzar-se entorn de la consecució de beneficis privats i no a partir de la satisfacció de les necessitats de les persones, les relacions entre aquestes es desfiguren i entren en decadència moral. A la vegada, la naturalesa passa a ser vista com un objecte el qual pot ser explotat sense límits ni escrúpols.

En la modernitat capitalista, la forma-mercaderia s'erigeix en clau de volta de l'organització social. Els diners suposen el vincle social a través del qual les persones es relacionen entre si. Sense establir una relació directa, depenem del treball de les altres, d'allò que es produeix a l'altra punta del món, de la totalitat social que conforma la societat de mercat capitalista. La majoria de la població ens veiem obligades a treballar per aconseguir diners per poder comprar el que és fruit del treball d’altres, generant un cercle viciós que s'imposa sobre les nostres vides. La dependència total respecte al treball aliè es mescla amb la indiferència recíproca més absoluta. Aquesta dependència respecte a la societat del treball i a la mercaderia suposa un domini abstracte d'unes relacions socials de producció que ens són imposades, cosificant la realitat en tant que ens entrega a l'imperi de les coses produïdes i intercanviades pel seu consum. Com diu Marx4 , «el diner va destruir l’antiga comunitat convertint-la en la comunitat del diner».

En l'actual model de regulació neoliberal i la corresponent ideologia que l'acompanya, aquesta colonització de la vida per part de l'economia de mercat ha portat l'individualisme al punt més àlgid. La competència pròpia de la lògica de mercat s'ha apoderat de l'imaginari col·lectiu. Primer vencent les formes comunals i gremials i després derrotant el moviment obrer i les seves formes de conscienciació política, ha estès un tipus de subjectivitat basada en ser l'empresària de si mateixa, a partir de la qual la mateixa personalitat esdevé una marca. Els vincles afectius resulten mediats cada vegada més per la lògica de la mercaderia. En aquestes circumstàncies, l'enemic ja no es troba únicament fora de nosaltres, sinó que el constituïm totes i cadascuna de les integrants de la societat en les pràctiques diàries que reprodueixen el sistema i, per tant, la dominació del capital sobre la vida. Aquesta és l'expressió més clara de l'hegemonia adquirida en els nostres dies per les classes dominants, havent convertit els seus interessos en el sentit comú de la societat. El triomf de l'articulació ideològica i material de la modernitat capitalista deixa rere seu una empremta de malestars que, estructurats de forma reaccionària, constitueixen el fonament de la mentalitat dominant dels nostres dies.

La propietat privada dels mitjans de producció

Per tal que sorgeixin les condicions favorables a l'aparició de la societat de la mercaderia, cal que bona part de la població no disposi dels mitjans de reproducció de la vida propis i es vegi obligada a treballar per a altres, és a dir, a vendre la seva força de treball a aquelles que ostenten la propietat sobre aquests mitjans. Lluny de ser una condició natural de l'ésser humà, aquesta despossessió té lloc mitjançant el procés històric conegut com a «acumulació originària», que va consistir en una expropiació violenta de la infraestructura social camperola executada pels Estats i els seus exèrcits: s’estableixen lleis i regulacions que afavoreixen els interessos dels expropiadors i se’n defensa la seva aplicació mitjançant la repressió5 . Gràcies a aquest procés, la incipient classe burgesa va aconseguir imposar la propietat privada sobre els mitjans de producció, obligant a milers de persones (que majoritàriament vivien del producte del seu treball al camp) a vendre's per hores al capitalista de torn a canvi d'un salari que els permetés adquirir en el mercat els béns necessaris per sobreviure. Però és important assenyalar que la precondició fonamental pel sorgiment i establiment del mode de producció capitalista no és la mera acumulació. El que realment transforma la riquesa social en capital és el canvi en les relacions socials de producció. Aquestes noves relacions de producció imposen l’imperatiu de la competitivitat i la maximització de beneficis, una compulsió per reinvertir l’excedent i una necessitat sistemàtica i obstinada d’augmentar la productivitat del treball i desenvolupar les forces productives6 .

La propietat privada burgesa sobre els mitjans de producció estableix una divisió social entre la condició treballadora i la condició burgesa. Aquesta última permet a les classes dominants acumular riquesa (en forma de diners) a un nivell que mai cap altra forma d'organització social havia aconseguit, per la qual cosa ostenten un aclaparador poder de comandament sobre la totalitat social. A través de la propietat privada dels mitjans de producció es dona una supeditació del treball viu, de l'activitat creadora de tota persona, al treball mort, és a dir, a la forma que pren el treball quan es converteix en mercaderia. En aquest sentit, com més augmenta el capital més augmenta el domini d'una part de la societat sobre la resta: vet aquí una de les manifestacions principals de la contradicció capital-treball. Les treballadores, més enllà de reproduir-se a si mateixes mitjançant l'obtenció del salari, produeixen plusvàlua, element indispensable del capital. D'aquesta forma, reprodueixen el mateix sistema que les manté subjugades.

Diem que en la modernitat capitalista la propietat socialment rellevant és la propietat privada burgesa perquè permet no només reproduir el valor, sinó ampliar-lo, crear-ne de nou i acumular cada vegada més poder social.

La contradicció capital-vida

El capitalisme, com altres formes de dominació durant la història, homogeneïtza i promou la concentració de poder. De fet, és una de les millors formes de dominació, ja que és capaç d’homogeneïtzar territoris i individus separats a milers de quilòmetres: les cançons, els valors, les marques, l’estètica,... Visquis a Barcelona, Tokio o Nova York, cada cop s’assimilen més. Pel que fa a la concentració de poder, el capitalisme ha permès que persones o corporacions tinguin més riquesa que Estats sencers. A banda, el capitalisme té una característica fonamental que és el que el fa especialment destructor, necessita créixer. Tota economia de mercat per la dinàmica de competència porta a una economia de creixement. Com sabem, vivim en un planeta finit. L’economia no està desacoblada del clima, els ecosistemes i l’energia disponible, de fet el metabolisme social està relacionat amb aquesta.

Com veiem el capitalisme té 3 elements que són contraris a la vida. D’aquests, és especialment rellevant el que té a veure amb el creixement, fet que fa que el capitalisme sigui contradictori amb la vida. El capitalisme ha pogut desenvolupar-se durant tot el segle XIX i XX sense que aquesta contradicció l’afectés, però en aquest segle, si que ha topat amb aquests límits. La crisi energètica, el canvi climàtic i la 6a gran extinció ens mostren que el metabolisme social imposat pel mode de producció capitalista és contrari a la vida, posant en perill la pròpia vida humana.

Per tal de funcionar, tant a l'esfera de la circulació com de la producció de mercaderies, els és imprescindible la força de treball. Ara bé, la força de treball, és a dir, la capacitat de treballar, no és una propietat innata dels éssers humans: cal produir-la. Sense el treball viu que aporta la força de treball, el capital no pot transferir el valor de les matèries primeres al producte i no pot afegir-ne de nou. Així doncs, pel capitalisme és imprescindible reproduir la força de treball.

Per reproduir la força de treball cal un ampli ventall d'activitats i condicions: s'ha de menjar, dormir, mantenir-se emocionalment estable, adquirir els coneixements que calguin per poder treballar, etc. Totes aquestes condicions s'assoleixen, com hem pogut veure, a través del salari. Tanmateix, cal una activitat capaç de transformar el valor del salari en força de treball renovada. Així doncs, cal tenir en compte la distinció entre el treball destinat a produir mercaderies i les activitats destinades a reproduir la vida, si bé tal distinció no ens pot portar a oblidar que ambdues formen part d'un mateix procés integrat. Sumit en una contradicció interna, el capitalisme atempta contínuament contra la vida (rebaixa dels salaris, expulsió de treball viu, esgotament i destrossa dels recursos naturals, etc.) a la vegada que li és imprescindible per mantenir el procés d'acumulació.

Productivisme, industrialisme i crisi ecològica

En la modernitat capitalista, el domini sobre la naturalesa ha arribat a límits extremadament perillosos, ja que la lògica d’acumulació infinita de beneficis en la qual es basa xoca amb la finitud dels recursos del planeta, provocant greus contradiccions que amenacen la supervivència de qualsevol forma d’organització social complexa i, inclòs, la mateixa vida humana i de moltes altres espècies.

La lògica del capital imposa la llei del «creix o mor», a la qual es veu sotmesa el conjunt de la totalitat social capitalista. L’increment de la productivitat a través del desenvolupament tecnològic de les forces productives, cada vegada més eficients en el procés de transformació de recursos naturals en mercaderies, s’imposa com una necessitat entre els capitalistes per tal de no ser expulsats del mercat. Com ja hem vist, es tracta d’una producció que no cerca cap finalitat concreta més que la seva pròpia ampliació. Aquesta és la senya d’identitat del productivisme, la qual engoleix la societat a una lògica perversa de producció i creixement infinit.

Amb l’industrialisme, l’avenç tecnològic de les forces productives permet incrementar exponencialment l’apropiació de recursos i l’ús de l’energia. És un progrés que imposa sobre la naturalesa unes condicions de reproducció que la van malmetent. De retruc, el domini de les classes dominants s’imposa sobre la resta de la població.

Capitalisme, patriarcat i colonialisme

La modernitat capitalista s’ha assentat històricament en estructures opressives prèvies, com ara el patriarcat, les quals ha pres com a base per erigir la societat del treball i la mercaderia. Així doncs, les ha subsumit en una nova reestructuració de les formes d’acumular excedent i poder, així com en l’actualització de la mentalitat dominant que les acompanya.

Si bé la modernitat capitalista condiciona la forma social que pren avui el patriarcat, sotmetent-la a l'extracció de plusvàlua i a la societat de mercat, a la vegada el patriarcat condiciona la forma que prenen aquests mecanismes. El patriarcat, com ja s'ha dit, conforma un dels pilars del Sistema de Dominació, la mentalitat dominant, i els seus efectes es deixen notar en el conjunt de la societat de múltiples formes.

Per altra banda, si atenem al desenvolupament històric del Sistema de Dominació, observarem una tendència intrínseca a la imposició de la dominació sobre la resta de territoris. El colonialisme ha sigut el resultat d’aquesta tendència i el seu origen no és merament econòmic, si bé la generalització exponencial de la modernitat capitalista l’ha portat a la seva culminació planetària. El colonialisme, doncs, resulta una qüestió primordial per comprendre el funcionament passat, present i futur del Sistema de Dominació.

L'expansió del Sistema de Dominació no es produeix de forma homogènia i genera divisions entre territoris, cultures, ètnies, nacions, etc., les quals esdevenen un component funcional a l'apropiació de recursos i l'acumulació de poder. Les minories d'un territori imposen el seu domini sobre d'altres generant un flux de recursos cap al que avui, sota condicions capitalistes, anomenem centre imperialista en contraposició a la perifèria colonial. Aquesta segregació entre races o nacions té uns efectes geopolítics importants, però també subjectius, ja que s'embrinca amb una mentalitat dominant que confereix a les persones rangs d'inferioritat sobre les quals es descarreguen tota mena d'humiliacions i violències. El racisme implica una violència estructural sobre els cossos devualats pel colonialisme, ja sigui a les perifèries colonials, on la colonització no es va donar de forma pacífica i avui en dia encara s'expressa amb sang i foc, així com en els centres imperialistes, on contínuament són objecte de la negació de la seva identitat i una devaluació social que sovint els dificulta la satisfacció de les necessitats més bàsiques. Però aquest no és un atribut únicament de la modernitat capitalista. L'esclavisme, per exemple, ha estat travessat per la lògica colonial, ja que la dominació de les classes dominants es fornia a través del treball de cossos racialitzats, sobre els quals requeia un tracte despietadament cruel i inhumà.

La modernitat capitalista s’assenta en el colonialisme i, sense ell, no podria donar-se en la forma que la coneixem actualment. La divisió centre imperial i perifèria colonial ha permès expandir l’acumulació, integrant nous territoris a la societat del treball i la mercaderia. Aquesta acumulació de poder social imposada amb la violència dels Estats i els seus exèrcits, ha permès a les classes dominants millorar les condicions de reproducció de la vida al centre imperial de forma directa a través del salari nominal i de forma indirecta a partir de la satisfacció de necessitats reproductives bàsiques com ara la salut o l’educació mitjançant els anomenats «Estats de benestar». D’aquesta forma, aconseguien pacificar a les metròpolis la conflictivitat social dirigida per un moviment obrer que sovint perdia de vista l’horitzó de la destrucció de la condició treballadora més que no pas el seu millorament.

El caràcter totalitzant de la dominació i la seva superació

En conclusió, si bé la modernitat capitalista condiciona les lògiques d'opressió que li són històricament prèvies, transformant-les en categories d'explotació per la producció de plusvàlua, el seu origen precapitalista ens ha de portar a concebre-les de forma particular, analitzant les formes que pren actualment. Avui en dia, les categories del capital canalitzen en major mesura els esdeveniments socials, però no ho expliquen tot.

Això ens porta a concloure  que superar les relacions de producció capitalistes sense tenir en compte les opressions d'origen patriarcal o colonial no seria suficient per acabar amb la dominació. En tot cas, la desaparició del valor significaria la superació del funcionament contemporani de la dominació hetero-patriarcal funcional a l'extracció de plusvàlua, però no la desaparició del patriarcat. A la vegada, el capitalisme no es pot comprendre sense atendre a la seva formació històrica, la qual es troba imbricada amb el patriarcat, el colonialisme i el funcionament propi dels Estats. Aquest últim també és un dels grans pilars de la dominació sense el qual no es pot explicar la institucionalització de la dominació i la seva perdurabilitat. Una anàlisi reduccionista del capitalisme caurà en el miratge fetitxista de la societat de mercat, observant la realitat únicament a través de les lents de l'economia, obviant els altres elements que són indispensables per a la reproducció del Sistema de Dominació, del qual la modernitat capitalista n'és l'expressió històrica actual.

Nosaltres apostem per una lluita que tingui present totes les formes de dominació per poder-hi fer front i superar-les. Les lluites revolucionàries són les que apunten a la totalitat de la dominació, però sobretot ho seran les que siguin capaces d’enderrocar les estructures en les quals la violència i la dominació s’assenta. Aquest impuls, aquesta lluita, cal que estigui organitzada, cal que fem saó. La història no està escrita i serà la nostra força i la de totes les companyes la que ens porti a superar la dominació i a construir la vida lliure.

Referències