El Patriarcat

La política feminista pretén acabar amb la dominació perquè puguem ser lliures, per a ser els qui som, per a viure vides en les quals abracem la justícia, en les quals puguem viure en pau.

Tal i com exposàvem a l'article sobre El Sistema de Dominació, com entenem la dominació i les seves arrels històriques existeix una totalitat construïda a través de la separació, l'apropiació i l'acumulació. Per una banda, consta d’una vessant ideològica i simbòlica assentada en la mentalitat dominant; per l’altra, una vessant material articulada entorn de l'apropiació privada de la riquesa social, la qual cosa possibilita l'acumulació de poder.

 El Patriarcat, com a expressió històrica del Sistema de Dominació, té dues dimensions, una d’ideològica assentada en la mentalitat patriarcal i que és reproduïda pels individus i les lògiques relacionals, i una altra material que es dota d’estructures fomentades en la submissió del cossos de les dones i les identitats dissidents.

En aquest article ens centrarem en analitzar l'origen i desenvolupament del Patriarcat. Proposem un marc que ens permeti continuar aprofundint en una qüestió molt complexa i encara per resoldre avui dia. Aquestes anàlisis ens permeten adquirir eines per enfrontar-nos i combatre de forma específica les diferents expressions del Sistema de Dominació.

Què entenem per Patriarcat?

El Patriarcat és una creació històrica, l’origen de la qual es remunta a milers d’anys enrere. L'entenem com un dels elements principals i originals del Sistema de Dominació, en tant que la dominació de les dones mitjançant l'apropiació del seu cos i treball als inicis de la civilització va precedir a la societat de classes. En altres paraules, la primera acumulació de propietat privada es va donar mitjançant la mercantilització dels cossos de les dones i el producte del seu treball. Els processos de cosificació de la seva sexualitat i capacitat reproductiva juntament amb les primeres transaccions matrimonials dins i entre comunitats ens mostren el paper del sistema sexe-gènere en la divisió jeràrquica de les societats. A les persones amb potencial capacitat gestant se’ls atribueix la categoria de dones i la resta són considerats homes, i a cada gènere se li assignen uns rols, expectatives i funcions socials determinades, sent els subjectes categoritzats com a dones les qui es veuen subordinades pels homes. Així, s’utilitzen uns condicionants biològics determinats per construir i legitimar un sistema sexe-gènere rígid, binari i opressor, en un procés que en cap cas és natural ni espontani. Aquesta divisió de gènere no només configura desigualtats entre homes i dones sinó que, a més a més, exclou a totes aquelles persones que no encaixen en cap de les dues categories: les identitats dissidents. És per tot això que quan parlem d’aquestes categories ho fem entenent-les com una construcció social i no des d’una perspectiva biològica. És a dir, no són les condicions biològiques les que generen desigualtats per si mateixes sinó el conjunt de característiques que s’atribueixen a cada gènere i que configuren un sistema de relacions socials.¹

Inicis del Patriarcat

L’aparició del Patriarcat la situem molt lligada als inicis del domini sobre la natura. L’explotació desmesurada de la terra, avalada per la imposició d’un sistema de creences que legitima la separació entre la humanitat i la natura, té un origen compartit amb l’explotació de les dones. L’apropiació dels recursos naturals, comportant una especial devastació sota el capitalisme, és comparable amb l’apropiació del treball i dels cossos, del consum de les seves capacitats productives. La dominació capitalista ha operat de manera insistent en la nostra relació amb la natura, no només separant-nos d’ella, sinó fent-la veure com una mercaderia més, explotable i destructible pel nostre propi benefici. Això ens porta a la situació actual de plena crisi ecològica, afectant sobretot a les més oprimides pel sistema, les colonitzades i les precaritzades, i també a totes les altres espècies que habiten el planeta.

L’extensió del Patriarcat a escala social va ser fonamental per erigir l'Estat i organitzar els diferents sistemes de relacions socials que han esdevingut al llarg de la història. A l'Edat Mitjana, període en el qual les institucions polítiques, religioses i econòmiques s'estaven consolidant, es lliuraria una guerra contra les dones i identitats dissidents per l'acumulació primitiva. D’una banda, a través de la seva esclavització, els homes van apropiar-se del producte d’aquell valor de canvi, donant pas a una de les primeres expressions de la propietat privada2 . D’altra banda, mitjançant l’assenyalament i la persecució, es van esborrar unes maneres pròpies de pensar, organitzar-se i entendre i viure la comunitat. Es va imposar una clara voluntat d’acabar amb tota forma d’identitat i socialització fora de l’heteronorma. En aquesta etapa, la religió cristiana jugaria un paper clau per reprimir el paganisme i imposar un nou ordre. Parlem no només d'un genocidi, amb l'execució d'entre 40.000 i 60.000 dones i identitats dissidents acusades de bruixeria a Occident, sinó també d'un epistemicidi: la destrucció de tot un coneixement acumulat al llarg de la història, en gran part relacionat amb l'espiritualitat, allò transcendental, la sexualitat.³

En contraposició a aquesta realitat, es va anar construint la figura referent de l'home masculí il·lustrat, que concebia la seva seguretat i autoestima a través dels mecanismes de la raó, el progrés constant, la ciència, la tecnologia. Cultivar exclusivament aquesta vessant, va impedir-li desenvolupar-se en el pla emocional, la base que ens manté connectades amb els sentiments, que permet el sosteniment dels vincles i, en definitiva, la supervivència. Així, els homes van desenvolupar la identitat dependent, que consisteix en concebre’s com a individus, aïllats i autosuficients, que es relacionen amb el món a través del domini i el poder.⁴

No obstant, és un fet que només pertanyent a una comunitat, a un sistema de vincles fort i consolidat, podem sobreviure. Cuidar aquest aspecte es va començar a delegar invisibilitzadament a les dones, que a través d’un llarg procés històric de violència i despossessió, van desenvolupar un altre tipus d’identitat: la relacional. Aquesta es basa en preservar el vincle a un grup, element principal de seguretat, i alhora garantir el sosteniment d’aquest vincle als homes, cada cop menys capacitats per a fer-ho.

Aquí es dóna la principal contradicció d’aquesta relació: tot i que realment són les dones qui protegeixen els homes de l’aïllament, desenvolupen aquesta funció a canvi d’una sensació de seguretat i protecció proveïda pels homes.

Tots aquests rols creats a partir de la construcció de gènere es van assentant mitjançant el model de la família patriarcal, sostingut exclusivament per l’heteronorma, i basat en l’apropiació del treball reproductiu de les dones per part dels marits i els fills. Amb les funcions de criança, alimentació, neteja, cura, etc., cobertes, el treball productiu ha pogut sostenir-se i perpetuar-se per part dels homes. La família patriarcal, doncs, es constitueix com la unitat bàsica d'aquesta estructura, esdevenint la forma més barata de reproduir la força de treball, educant les següents generacions per a reproduir la mateixa dinàmica i sent un reflex a petita escala de l’ordre estatal. Si el mode de producció capitalista funciona avui dia és, en gran part, gràcies a aquest model de família.⁵

El Patriarcat esdevé la base des de la qual la modernitat capitalista ha erigit la societat del treball i la mercaderia, és a dir, la formació i opressió de classes. Sense oblidar que aquest ha combinat el racisme i el colonialisme a la vegada per imposar-se.

Les expressions del Patriarcat avui

Compartint el marc amb les companyes de Kimua6 , identifiquem diverses expressions del Patriarcat en la Modernitat Capitalista: apropiació masculina del salari i devaluació de la venda de la força de treball, sexualització i apropiació sobre els cossos, exclusió i repressió dels cossos que queden fora de l'heteronorma i aprofundiment en la mentalitat patriarcal omnipotent.

A dia d'avui i a escala global, la tendència de les estructures familiars és que la responsabilitat de la reproducció social recaigui sobre les dones i tots aquells cossos feminitzats. Malgrat que s'hagin fet certs passos per a compartir aquesta responsabilitat, continua sent vigent que és tasca prioritària de l'home sortir de la llar per vendre la seva força de treball, projectar una carrera professional i cobrar-ne un salari, la retribució econòmica principal. Aquesta retribució només li reconeix a ell la feina, però és gràcies a tot un treball reproductiu fora de la jornada laboral que pot arribar a cobrar a final de mes. Aquest treball va dirigit al treballador i a tota la unitat familiar. Va dirigit a la reproducció generacional de la classe treballadora.

És en aquestes condicions que es devalua la venda de la força de treball femenina. Per una banda, per la relació directa i predisposició de les dones a assumir les feines de l'àmbit reproductiu i, per l'altra, per la menor retribució econòmica que tenen aquestes feines justament pel poc reconeixement del que gaudeixen i pels alts nivells de feminització entre les seves treballadores.

En aquest punt, ens sembla important assenyalar un fenomen que se'n deriva: la cadena global de cures. Les dones del Sud global es veuen forçades a migrar per a cuidar les membres de les famílies del Nord, deixant al país d'origen la seva unitat familiar a càrrec d'altres dones.

En un altre ordre de les coses, la sexualització dels cossos de les dones ha provocat que aquests deixin d’estar sota el seu propi control i passin a satisfer el plaer masculí. La sexualització ha permès, alhora, legitimar els homes per decidir què fer amb aquests cossos, entesos com un pur producte al seu servei. D’aquesta lògica sorgeix la cultura de la violació, que permet una invasió constant cap als cossos considerats socialment com a femenins.

No tots els cossos, però, han estat sexualitzats de la mateixa manera. Hi ha hagut una divisió entre els que encaixen dins l’heteronorma cisgènere i els que no. És a dir, s’ha creat una divisió binària per establir quins cànons corresponen al gènere femení i quins al masculí, sent durament exclosos i reprimits tots els que queden fora.

Per últim, com a element aglutinador de les citades expressions del Patriarcat, ens trobem la mentalitat dominant. El Patriarcat és un component essencial per a la dominació que va més enllà de l’àmbit domèstic i familiar. És a dir, no només condiciona les relacions intrafamiliars i regula els vincles afectius, sinó que té una influència directa sobre els cossos i les mentalitats. Amb la normalització de l’apropiació dels cossos i el treball de les dones, s’ha anat desenvolupant la mentalitat dominant, que consolida la percepció de dominació vers l’entorn: la natura, els pobles, les identitats dissidents. 

D'aquesta manera, ens trobem sota un sistema que sotmet a les dones i identitats dissidents, i també als homes, convertint-los en afectats i opressors a la vegada, malgrat les primeres ens emportem la pitjor part. 

Les dones i identitats dissidents, enteses com objecte dominat, perdem la nostra identitat com a subjectes i la capacitat per a prendre decisions i direccions sobre la nostra vida. La mentalitat dominant limita les nostres expectatives, les nostres relacions i els nostres anhels. 

El Patriarcat existeix des de fa milers d’anys i en connivència amb les altres formes d’expressió del Sistema de Dominació, com el Colonialisme i la Modernitat Capitalista, s’adapta al context actual. Però de la mateixa manera que té un origen, pot tenir un final. Tenim clar que una anàlisi acurada del sorgiment, el desenvolupament i la vigència del Patriarcat és essencial per poder esmolar les eines amb les que el volem destruir.

Referències