Perdre per Guanyar

En temps de discussions polítiques aferrissades i la pressió d’un món que s’esfondra, les militants no podem fer altra cosa que impulsar la revolució en tots els àmbits de la nostra vida.

Això no ens pot portar a batre’ns entre nosaltres, sinó a enfocar bé l’enemic i cercar l’encert. Fallarem, les vegades que sigui, però continuarem organitzant-nos plegades perquè és l’única manera de lluitar i vèncer.

Necessitem ser més, moltes més. Per això cal que la nostra aposta revolucionària no trepitgi tots els marges en el seu avançar pel camí, que no arrasi sense permetre's mirar enrere. Necessitem fer-ho millor, molt millor.

Ens cal perdre per guanyar

El context actual als PPCC i a l’Estat espanyol és de reagrupament de forces, reestructuració d’aquestes, de revisió de vells ideals, de traçar-ne de nous... Per encarar-lo és imprescindible enretirar les lloses que ens pesen. Una d'aquestes lloses és la dificultat de superar els conflictes polítics i personals en el si dels moviments revolucionaris.

En un món on la fragmentació de la societat és una preocupació creixent en ulls d’aquelles que mirem l’horitzó cercant un futur més digne, des de les organitzacions no podem aportar més fragmentació, sinó tot el contrari, una de les nostres tasques és aportar unitat en l’enorme diversitat de la lluita contra la dominació.

Aportar claredat revolucionària és posar noves (i velles) idees al centre, però també permetre que les polaritats, necessàriament presents, no ens trenquin. Polític i personal, lluita i vida, cel i terra, dia i nit. A vegades, els oposats, no són contraris, són indestriables. Les polaritats ens han de ser útils, ens han de servir per avançar. Que lleig i perillós seria un camí sense debat, només amb obediència. D’igual manera que la vida, la lluita troba impuls en la diversitat, ens ho hem de creure i fer que sigui la nostra fortalesa enlloc de la nostra feblesa. Des de les polaritats, passant pel debat, arribant a la desitjada unitat d’acció.

Estem segures que reproduïm lògiques de dominació si no ens permetem el dubte, la revisió, si no permetem a l'altre equivocar-se o vacil·lar. Si no ens ho permetem a nosaltres mateixes, quines organitzacions estem construint? I quins llocs d'arribada estem imaginant? Com els farem possibles? Si en el camí que és la revolució només fem i aprenem de la batalla entre companyes, no podrem assolir la vida lliure perquè no tindrem eines per a habitar-la. Som menys de les que voldríem i no podem perdre forces en aquest present. Ens cal perdre la mentalitat dominant per guanyar força per construir el nou món que portem als nostres cors.

Ètica i estètica: el com sí que és important

En aquest entrellat, apareixen l’ètica i l’estètica com aspectes claus per entendre que la militància no és una part de les nostres vides, sinó que l’és tota integralment. El compromís és part de nosaltres indestriablement del que fem. Per tant, des d’aquí no podem fer més que entendre’ns com a companyes en lluita, dia a dia, i veure’ns en l’altre, i fer que l’altre es vegi en nosaltres. Per dur això a terme ens hem de dotar d’eines que ho facin possible. Una de les més potents és la crítica i l'autocrítica.

La crítica-autocrítica parteix de la necessitat fonamental de ser resilients, individualment i col·lectivament. Neix de la necessitat de ser el canvi que volem i de voler, decididament, cercar l’encert en les nostres propostes. Neix per a revisar, rectificar i avançar. Per a no encallar-nos i per a poder anar més enllà del que estem fent. Neix sobretot, per a destruir allò que ens fa perdre: el sistema de dominació, també dins nostre. Neix, per tant, per alliberar-nos.

És per això que la crítica-autocrítica no pot funcionar només sobre una part de la nostra vida, d’allò que “tradicionalment” hem entès com a militància sinó que cal que vagi al més profund i al més quotidià de les nostres apostes, personalitats i pràctiques. Si volem ser i fer la revolució cal ser pont cap a aquestes i això només ho aconseguirem sent conscients que nosaltres, a voltes, també som l’enemic.

La modernitat capitalista endreça i compartimenta les nostres vides, ens separa de la possibilitat de ser amb les altres, de pensar-nos amb altres. Ens enfronta, fa que el desitjable sigui entendre la nostra acció enfrontada amb la resta. El neoliberalisme és un model basat en la concepció de la llibertat com la manca de lleis i límits per exaltar la individualitat i enfortir el mercat. Aquest s’infiltra i articula quasi la totalitat de qui som, també com ens relacionem amb la lluita, amb les companyes, amb com tracem estratègies.

L’individualisme pren les nostres idees més egoistes per deslligar-nos de la societat, i ens porta a agafar camins sense sortida que, tard o d’hora, ens esclaten a les mans. Cecs de falses veritats, cercant la pròpia de cadascú, ens oblidem que la construcció col·lectiva és l’única que ens pot apropar a la veritat que ens doni la força revolucionària que tant ens falta.

Sembla obvi, però quan ens centrem en les diferències, o les anem a buscar per afilar-les i fer-les servir contra les companyes, generem ferides que són precedents del dolor i l'enfrontament. Enfrontar-nos, posar en conflicte les idees, problematitzar els passos tàctics que es prenen no és el que ens preocupa. Qüestionar-nos i confrontar plantejaments és la manera de construir propostes més aterrades i adequades a l'entorn i realitats diverses que condicionen l'existència i les formes de fer i ser de les lluites. Però cercar aquesta confrontació per deixar la ferida oberta, conscient que sortir-ne menys ferida et fa més forta que les altres, la fa més difícil de curar.

Crítica-autocrítica com a cultura militant

Les militàncies separades de la vida en el sentit més ampli ens han portat a ser poques, a construir les nostres pròpies bombolles en les quals reproduir-nos sense més, com si l’objectiu fos sobreviure. No hem vingut a això, cal anar més enllà i poder revisar profundament allò que ens ha portat a una posició d’estancament. La crítica i l’autocrítica són eines que ens han de permetre això, en un constant circuit circular, però no només com a simples tècniques, sinó com una cultura militant.

Aquestes eines, en tant que culturals, són per definició, col·lectives. D’una banda, perquè únicament tenen sentit en processos de canvi polítics amb objectius comuns. La nostra força individual està al servei d’aquests objectius comuns i, per tant, l’hem de polir agermanadament.

D’altra banda, perquè només són útils, veritablement, si hi ha molts ulls, moltes oïdes i moltes ments posant atenció en analitzar el nostre pensament i la nostra pràctica. Ja que la vida i, per tant, la lluita, no són simplement un acord entre individualitats, si no una construcció col·lectiva, esdevenint en el camí un organisme social fort. Prou fort per créixer sense perdre els seus principis, defensar-se sense limitar la seva acció, per ser flexibles quan cal i tossudes si s’escau i aglutinar la diversitat en la unitat.

Sovint encarnem l’enemic, i per tant la crítica-autocrítica ens fa entendre que el canvi passa també per nosaltres. Si no comprenem això acabarem reproduint la dominació pensant que, simplement, prenent noves eines i nous mecanismes farem canvis significatius. El canvi està en entendre que és quelcom més profund.

Ens hem de repensar fora d'aquest sistema per estar-hi realment en oposició i lluitar amb èxit. Quan ens unim a un moviment revolucionari, ho fem amb totes les qualitats que ens ha ensenyat el sistema. Per descomptat, hi ha alguns trets del pensament dominant que rebutgem: per això ens hi sumem. Però no hem analitzat completament aquesta estructura. Cadascuna de nosaltres és en realitat un sistema propi, una personalitat.

Així doncs, ens hem d'entendre a nosaltres mateixes. Com més intensament tractem quina és la ideologia de l'alliberament, més èxit tindrem a rebutjar la dominació.

Fent-ho senzill, per un costat tenim el món que desitgem construir, basat en valors de llibertat, i pel qual estem lluitant; per l’altre costat, tenim l'Estat, erigit en l'explotació i l'opressió, el sistema que vol mantenir-nos en captivitat. Ara per ara estem a mig camí entre els dos. L'eina de la crítica i l'autocrítica comença en aquest punt.

El mètode: valors, perspectives, aspiracions comunes.

Però, com ens critiquem? Com evidenciem aquestes contradiccions que portem dins en nosaltres i en les companyes? Com les rebem i fem treball a partir d’aquestes crítiques i autocrítiques?

En primer lloc, tenint una base comuna. L'autocrítica significa exposar els efectes del sistema sobre nosaltres mateixes i lluitar contra ells. Per tant, per saber des d’on començar a fer crítiques, abans hem d’identificar i tenir un consens sobre què forma part de la dominació i què no. De quina manera el sistema ha ocupat la nostra pràctica, els nostres pensaments; i sobretot, cap a on volem anar, quins són els valors que volem incorporar, reproduir, i estendre.

També, aprenent a fer-la i a rebre-la. Posant consciència en què la crítica no es dirigeix a la persona com a individu, sinó a les característiques del seu comportament lligat amb el sistema de dominació, veient la societat i la història en l’individu. De la mateixa manera, ens apel·len a totes, ens criden a responsabilitzar-nos més enllà de qui la rep.

Les crítiques les hem de fer alineades amb la perspectiva revolucionària, construint-les des de la perspectiva de classe, esmolant-les amb el qüestionament d’actituds patriarcals i evidenciant comportaments racistes i colonials.

Aspirem a implementar la crítica-autocrítica quotidianament a les nostres vides i militàncies. En espais dedicats exclusivament a aquest propòsit, ja sigui al final d’una trobada, reunió o acte; com en moments més extensos. Són processos en què cada participant ha de tenir l'oportunitat d'emetre crítiques i autocrítiques sense rèplica immediata. Complementàriament, la mateixa crítica ha d’evitar repetir-se una vegada que ja s'hagi donat, per evitar caure en l’assenyalament i l’atac. Finalment, es tanca amb l'oportunitat que cadascuna de les participants faci suggeriments o propostes de millora.

Aquest format fomenta un mitjà més eficient i disciplinat en què cada militant pot contribuir a la millora individual i col·lectiva. A més, alleuja la por al conflicte que sovint pot dur a que una persona no s'expressi.

Paral·lelament, podem complementar-ho amb l’enviament d’informes regulars a l’organització on ens analitzem de manera autocrítica quins trets del sistema estem reproduint i on comuniquem els avenços i les alegries, així com les pors i les limitacions. 

Una part fonamental de la crítica-autocrítica és l’acompanyament. Totes les crítiques es fan i es reben amb responsabilitat. Això vol dir que les hem de saber explicar i desenvolupar amb respecte i camaraderia, donant-nos suport en el camí per entendre-les i superar-les. Aquest camí revolucionari no entén de culpa ni de fustigament, així com tampoc de judici ni d'hostilitat.

Al nostre context hem de ser capaces d’implementar aquesta dinàmica a les reunions, a les organitzacions polítiques, als col·lectius on militem, a les cases on vivim, a la feina, etc. fins que esdevingui quelcom rutinari i sigui tan natural com menjar o riure plegades.

Llegat històric

La crítica i l’autocrítica són eines extensament desenvolupades, en el marc de les organitzacions polítiques, pel comunisme rus i, sobretot, xinès. Té el seu origen en la pròpia dialèctica marxista com a mètode per resoldre les contradiccions enteses com a força dinàmica que permet transformar la realitat. Agafa la seva força en ser una eina indispensable per garantir la democràcia en les organitzacions.

Mao fou un dels primers representants en donar tanta importància a aquests mètodes, amb la voluntat que esdevinguessin una cultura pròpia del Partit. Mao sabia que aquesta cultura que volia impulsar era pròpia també de la societat xinesa i per això podria prendre tanta força i esdevenir clau pel moviment revolucionari: “Revisar regularment el nostre treball, desenvolupar durant el procés de revisió l'estil democràtic de treball, no tenir por a la crítica ni a l'autocrítica i aplicar aquelles màximes populars xineses tan bones com: digues tot el que sàpigues i digues-ho sense reserves, no culpis al que parli, més aviat, pren les seves paraules com un advertiment i corregeix els teus errors, si els has comès, i guarda't d'ells si no n’has comès cap. Heus aquí l'única forma eficaç d'evitar que la pols i microbis polítics infectin la ment dels nostres camarades i el cos del nostre Partit.”¹

Seguit de l’URSS i Xina aquestes idees han impregnat la pràctica de molts partits comunistes d’arreu així com la d'altres organitzacions i moviments revolucionaris. Un exemple són les Panteres Negres a Estats Units. La seva militant Assata Shakur ho expressa molt bé al llarg de les seves memòries i ho relata molt concretament en aquesta cita: “La crítica constructiva i l'autocrítica són extremadament importants per a qualsevol organització revolucionària. Sense ells, la gent tendeix a ofegar-se en els seus errors, no a aprendre d'ells."²

Per acabar, un dels exponents més destacats en l’actualitat d’aquesta cultura és el moviment kurd i, en concret, el moviment de dones del Kurdistan. Als anys 90 durant una treva entre el Partit dels Treballadors del Kurdistan i Turquia, el partit es va centrar en desenvolupar l’anàlisi organitzatiu i polític.

Paral·lelament les estructures autònomes de dones es desenvoluparen gradualment. Els homes tenien una gran influència que moltes vegades feia que la seva lluita es reduís a l’alliberament nacional amb una clara línia marxista-leninista. Les dones de l’organització criticaren l’enfocament patriarcal i el pensament militar i van insistir en desenvolupar l’anàlisi de l’individu i el seu progrés. D'aquest període podem citar el que va ser el resultat ideològic del debat i el treball organitzatiu del V Congrés del PKK el 1995: “El 5% de la nostra lluita és contra el nostre enemic, 95% és contra nosaltres mateixos.” Aquest any fou també un punt d'inflexió amb una ferma crítica al marxisme-leninisme ortodox.³

Lluitem per ser fortes i ens fem fortes per lluitar

En el nostre «ara» i el  nostre «aquí» cada cop tenim més clar que plegades som més fortes. Tenim clar que ens cal la diversitat que enriqueix, la fermesa que empeny, la radicalitat que sosté i la unitat que enforteix.

Estem albirant, alhora, que allò comú es pot construir en el nostre «ara» i el nostre «aquí», i que per fer-ho també ens cal construir el «nosaltres». Que això no és fàcil, que ens cal compromís, disciplina i sinceritat. Que ens sobra egoisme, rancúnia i competició. Per poder treure les urpes i desplegar les ales ens hem de treure cadenes que ens emmanillen a la dominació. I no ho podem fer soles. Tenim mètodes, tenim l’objectiu i tenim la convicció. Amb els errors, assajos i caigudes, farem camí.

Referències