L'Estat

Sense un poder organitzat a través del model d'Estat-Nació, el capitalisme no s'hauria convertit en el nou sistema hegemònic. Per a les societats, el model d'Estat-Nació no és més que un obstacle i una xarxa d'opressió i explotació. La solució democràtica no pot ser desenvolupada pels governs o Estats. Són les forces socials mateixes les úniques responsables del desenvolupament de la solució fora de l'Estat-Nació.

Com ja hem dit en el text sobre el Sistema de Dominació, l’Estat és un dels seus pilars, i una de les seves principals expressions històriques. Val a dir, però, que es tracta d’un element particularment confús, que en les seves darreres formes ha aparegut com a suposat garant d’una certa llibertat i estabilitat per a la societat. Això ha fet que els moviments revolucionaris no hagin tingut prou clara la relació amb aquest, fet que ha esdevingut una escletxa a través de la qual el Sistema de Dominació (SD) ha penetrat en el seu interior i en molts casos, ha desactivat el seu potencial transformador.

En la situació de crisi eco-social que vivim, amb nombrosos canvis i oportunitats que ens demanaran resposta ràpida en els pròxims anys, es fa particularment important entendre quin paper té l’Estat en la versió actual del SD, per poder orientar una acció revolucionària que sàpiga relacionar-s’hi adequadament, per no repetir els errors dels moviments passats, i així assolir la victòria. En aquest text, doncs, ens proposem contribuir amb la nostra visió per clarificar aquesta qüestió tan crucial.

1. L’Estat, pilar del Sistema de Dominació des dels seus inicis.

Comencem amb una cita del company del Cauca Manuel Rozental que obre qüestions importants de com concebem l'Estat:

«La forma Estat abasta i és molt més que les institucions de l'Estat. La forma Estat és una mentalitat, una manera de comportar-nos, una estructura cultural, un suport i una dinàmica de la relació social capitalista, la mentalitat i el costum naturalitzada que garanteix la permanència i l'aprofundiment actualitzat permanent, en procés d'actualització, de la conquesta.»¹

En efecte, si bé un element molt central en ell són el conjunt d'estructures a través de les quals la dominació s'institucionalitza a escala social, l'Estat per nosaltres és més que això, és una relació social impregnada de la mentalitat de la dominació. De fet, el sorgiment dels primers estats, a Sumèria, va estretament lligat amb la institucionalització de la dominació patriarcal i les jerarquies establertes dins els clans i comunitats d'algunes societats.

Al mateix temps, aquesta relació social va estretament lligada amb l'establiment d'una classe dominant i una altra de dominada, de manera que n'és motor i producte alhora. L'Estat proporciona un marc en el qual la societat accepta i naturalitza l'establiment d'una oligarquia o elit que se separa de la resta de la societat per dictar-li com ha de viure. Per tal que aquest marc perduri en el temps (objectiu número u de tot Estat) cal que s'estableixin mecanismes de regulació i de legitimació. Així és com «Els aparells de l'Estat consagren i reprodueixen l'hegemonia fent que el bloc de poder i certes dominades entrin en un joc variable de concessions provisionals. Els aparells de l'Estat organitzen i unifiquen el bloc de poder mitjançant la permanent desorganització i divisió de les classes dominades»²

Per a fer-ho, d'una banda, l'Estat ordena els interessos de la classe dominant a llarg termini davant dels seus desitjos immediats, de cara a mantenir la mínima cohesió social necessària per perpetuar la seva existència, actuant de forma anàloga al mecanisme regulador que evita que un paràsit mati l'organisme parasitat. De l'altra, l'Estat homogeneïtza la societat, convertint progressivament les persones en individus aïllats incapaços de buscar més enllà dels seus interessos particulars, sota un marc d'aparença d'igualtat entre «ciutadanes» que amaga els conflictes que travessen la societat (gènere, classe, raça). Així dificulta la unió de les classes dominades per fer front al SD, i proporciona un marc institucional sòlid que protegeix i permet el perfeccionament de les altres formes de dominació com el patriarcat, el colonialisme i el capitalisme. Alhora, se serveix d'aquests per incrementar el seu poder, per exemple, extraient plusvàlua per a reproduir-se a si mateix.

Com Rozental, creiem que l'essència de l'Estat és la conquesta. L'Estat necessita conquerir i generar noves colònies i concentrar més i més poder per poder existir i desenvolupar contínuament noves maneres d'imposar la seva raó, reprimint o assimilant la dissidència. No podem doncs concebre l'Estat merament com un «instrument de classe», sinó que hem d'entendre que sigui quina sigui la voluntat amb la qual s'empren les eines que atorga, s'acaba reproduint a si mateix. L'Estat no és neutre en el que respecta a la concentració de poder o la dominació, i per tant pretendre atacar el SD a través de l'Estat és un error que qualsevol moviment revolucionari paga car, com mostrarem més endavant. De la mateixa manera, podem afirmar que en tant que una de les seves bases és l'autoperdurabilitat, és impossible concebre que l'Estat s'abolirà a si mateix.

En la conquesta de l'Estat hi ha dos fronts: l'enemic interior: les comunitats i individus del territori dominat en tant que potencials rebels i l'enemic exterior: les altres organitzacions –sovint, altres Estats– que poden suposar una amenaça o una competència.

És important tenir en compte que aquesta guerra no es fa només físicament. L'Estat al llarg de la història ha anat desenvolupant tot un ventall d'eines per garantir la seva autoperdurabilitat i expansió. Prenent la metàfora del pal i la pastanaga, podem classificar-les en dos tipus:
Les eines que fan la funció de pal són les coactives i tenen a veure amb la repressió i el monopoli de la violència: exèrcit (nucli de tot estat), cossos policials, sistema judicial, aparells legals de control, inspecció i intervenció, etc.

Les que fan de la pastanaga són les coercitives o d'adoctrinament i a diferència de les primeres són més subtils, i busquen legitimar l'Estat i el SD: educació, mitjans de comunicació, doctrina religiosa, democràcia representativa, sentiment de pertinença «nacional», promoció d'unes formes concretes d'art i esport, etc. També la idea d'Estat de Benestar, que suposa comprar la majoria de la població d'un país privilegiat mitjançant el proveïment paternal d'una sèrie de drets i serveis a través dels béns encautats indirectament mitjançant dinàmiques neocolonials. Amb aquesta maniobra es crea una falsa il·lusió de «pau social» i es basteix la Socialdemocràcia, que clarament no és ni social ni democràtica, si bé és comprensible que les persones amb inquietuds revolucionàries caiguem sovint en les seves dinàmiques, perquè és altament confusa i compta amb el suport ideològic del SD.

Recentment, els Estats-Nació moderns han desenvolupat les teories de la guerra especial, que permeten entrellaçar, en un mateix càlcul fet pels seus òrgans d'intel·ligència, l'ús d'eines coactives, i coercitives. En la guerra especial, tota faceta de la vida de les persones del territori a dominar és enfocada com un front de guerra, establint l'estratègia de domini d'una forma integral que combina tots els elements. Però perquè això hagi estat possible, ha calgut un nou salt qualitatiu de l'Estat, com veurem en el següent apartat. 

2. L’estat dins la modernitat capitalista: rol canviant, però sempre fonamental.

El pas a la Modernitat Capitalista ve marcat entre altres qüestions per l'adveniment dels Estats-Nació, que són Estats on per primer cop s'aconsegueix, com a resultat de l'acció perllongada i perfeccionada dels mecanismes anteriorment descrits, que la societat s'identifiqui amb l'Estat. És en aquestes circumstàncies que la lògica impersonal del capital, una forma molt efectiva i subtil de dominació que caracteritza la Modernitat Capitalista, pot esdevenir hegemònica. Per a tal situació és necessària una societat molt degradada i submisa, i cal recordar que aquesta situació no seria possible sense l'acció del pal i la pastanaga de l'Estat-Nació. Històricament, «sense la formació d'un ambient de violència cruel i injust, no es podria efectuar la desvinculació dels serfs i camperols de les seves terres i dels artesans dels seus tallers en les ciutats. La destrucció dels vincles entre els camperols i els artesans amb els seus tradicionals instruments de subsistència, als que guardaven una fidelitat sagrada, va ser causa, des del segle XIV fins al XIX, de sublevacions i revolucions».³

Als Països Catalans hi ha centenars d'exemples d'aquest fenomen. Molts d'ells queden recollits a l'estudi del company David Algarra «El Comú Català». Com per exemple:

«L'incendi de pobles, les multes per la negació de qualsevol ajut o els afusellaments immediats van ser els mètodes brutals d'actuació de l'exèrcit liberal perquè els pobles desistissin de la rebel·lia. L'octubre de 1822, Castellfollit de Riubregós va ser enrunat del tot: les cases, les torrasses i el castell incendiats i els vilatans morts. El general Mina va manar aixecar una pedra amb una inscripció que deia «Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos del a Patria»⁴

És gràcies a l'acció de l'Estat que s'aconsegueix destruir els controls socials que havien regit tots els mercats existents fins llavors, i es pot arribar a situacions completament noves al món: el mercat autoregulat. Karl Polanyi fonamenta històricament aquest procés a la seva obra «La Gran Transformació». Vegem com enfila el tema:

«Anteriorment a la nostra època no ha existit mai una economia que per definició estigués controlada per mercats. [...] Tot i que la institució del mercat va ser bastant comú des de l'Edat de Pedra tardana, el seu paper en la vida econòmica no era més que accessori. [...] Tots els sistemes econòmics que coneixem fins a la fi del feudalisme a l'Europa occidental estaven organitzats segons els principis de reciprocitat, redistribució o autoabastiment, o segons una combinació dels tres.»⁵

Tenim clar, doncs, que Estat-Nació i capitalisme són dues cares de la mateixa moneda en els mateixos orígens de la Modernitat Capitalista, i així ha estat fins a l'actualitat tot i que la seva relació hagi anat canviant de forma en diferents fases. Entre 1830 i 1870 esdevé la fase liberal, on predomina la mercantilització enfront dels controls socials; posteriorment s'entra a la fase estatista, on la força dels moviments socialistes fa que la Modernitat Capitalista hagi de fer importants concessions regulades pels Estats del Nord Global, que es tradueixen a orient amb una versió més contundent que intenta eliminar l'assignació de recursos mitjançant el mercat i a occident amb una versió més suau, que intenta posar importants controls socials per a protegir l'ocupació; i l'any 1970 s'enceta la fase neoliberal, en la qual la lògica del capital és la forma protagonista, una forma més subtil i efectiva per a concentrar poder. En aquest darrer període, continua sent necessària l'acció de l'Estat (des de l'àmbit nacional fins a l'internacional, amb organismes com l'Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l'OTAN) que aplica controls fluïdificadors (normatives que asfixiïn la producció artesanal, per exemple) i amb la capacitat d'obligar la població a acceptar-los (monopoli de la violència i mecanismes adoctrinadors).

Així doncs, el procés de mercantilització és en tot moment assistit i protegit pel marc (repressiu, material i ideològic) que crea l’Estat-Nació. Un exemple concret que il·lustra aquest fet (entre molts que se’n poden donar) és que, quan la població es rebel·la contra la mercantilització d’un bé bàsic com l’habitatge a l’Estat espanyol i organitza accions com l’aturament de desnonaments, qui es mobilitza per protegir la mercantilització són els cossos policials i l’aparell repressiu, és a dir l’Estat.

El car error de subestimar la centralitat de l’Estat-Nació en la Modernitat Capitalista.

Arribades a aquest punt és més fàcil entendre com qualsevol moviment revolucionari que no ataqui l'Estat-Nació i el capitalisme al mateix temps, com dos elements inseparables i centrals en la Modernitat Capitalista, està destinat al fracàs. Fixem-nos com es concreta això a través d'alguns exemples:

El primer és la revolució d'octubre i el projecte del Socialisme Real. Subestimar l'essencialitat de l'Estat-Nació en la Modernitat Capitalista va ser un dels factors clau de la seva deriva contrarevolucionària. Com ens explica Ralph Miliband, «En el tractament que Lenin fa de l'assumpte, com a mínim a «L'Estat i la revolució», dos «models» d'Estat són contraposats de la manera més nítida possible: o bé existeix el «vell Estat», amb el seu aparell repressiu, militar i burocràtic, i.e. l'Estat Burgès; o bé existeix un tipus d'Estat «transicional» de la dictadura del proletariat que, tal com he argumentat, amb prou feines té quelcom d'Estat. Però si, tal com jo crec, aquest últim tipus d'Estat» representa, l'endemà a la revolució i per un llarg temps després, una drecera que la vida real no permet, llavors les formulacions de Lenin serveixen per a evadir més que no pas per a ocupar-se de la qüestió fonamental, que està al centre del projecte socialista, és a dir, el tipus d'Estat, sense cometes, que és congruent amb l'exercici del poder socialista.»⁶

Aquesta falta de claredat sobre la relació del moviment revolucionari amb l'Estat és la que porta, d'una banda, a les tesis del «socialisme en un país», que transformen el Komintern d'una estructura generosa i internacionalista a un organisme amb lògica estatal, controlador fins a ser contrarevolucionari en diversos casos, com a la península Ibèrica.7 També és la que porta a reproduir la lògica estatal envers la dissidència interna. Ja el 1921 la supressió del control obrer, l'aixafament del moviment makhnovista (1920) i de la rebel·lió de Kronstandt, la gegant burocràcia i l'ambient repressiu a les zones rurals propiciaven un ampli moviment clamant per la necessitat d'una «tercera revolució», que amb els anys derivaria en dissidència que en la lògica homogeneïtzadora de l'Estat hauria de ser aixafada, donant pas a poc a poc al totalitarisme estalinista.

Un segon exemple més recent són els moviments d'alliberament nacional. Hi ha una enorme diversitat dins d'aquest terme, però tots aquests moviments comparteixen el fet de no ser conscients de l'essencialitat de l'Estat Nació dins la Modernitat Capitalista, de manera que un cop aconsegueixen un Estat-Nació propi són assimilats pel SD. Com sentencia la quadre del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) Esma Semsûr, «Al final, el resultat és que tornar-se Estat és una trampa del sistema d'opressió. Si posem atenció veiem que totes les nacions que van autoalliberar en algun moment de la història i després van crear un Estat de nou, la majoria d'elles es va desviar de la seva línia revolucionària, de la seva línia social. Una vegada més van acabar participant del sistema capitalista. Per això, principalment per als kurds, però també per a la resta, els Estats-nació no són una solució. Els Estats-Nació són l'antítesi de la societat.»⁸

Hi ha un element comú en tots els exemples que il·lustra la mentalitat estatal, a la qual podem caure fàcilment com a revolucionàries si no vigilem: «tot per al poble, però sense el poble», és a dir separar-nos de la societat per instrumentalitzar-la. La realitat és que quan la revolucionària es pensa com a subjecte i fa de la societat un objecte perd automàticament la seva condició de revolucionària i passa a ser una enginyera social, enfortidora del SD.

3. Com ens posicionem en relació a l’Estat en la conjuntura actual?

Amb les crisis que han esdevingut des de 2008, i sobretot amb la pandèmia, podem preguntar-nos si ja estem a poc a poc encetant una quarta fase de la Modernitat Capitalista: la «neo-estatista». Davant la situació de greu crisi eco-social, la lògica del capital no és capaç de garantir cert ordre social estable pel SD, en particular de béns bàsics materials i combinar-ho amb mesures que frenin desastres naturals cada cop més agreujats pel canvi climàtic. Cal doncs més presència d'una forma de dominació més directa com la que pot proporcionar l'Estat, amb més tecnologia de la manipulació, amb noves polítiques de proteccionisme econòmic, etc., però també més ben articulat amb sectors de capital transnacional (com les transnacionals farmacèutiques). Quan el mercat no funciona i hi ha una crisi profunda, la resposta a la qual porta el capitalisme és el feixisme.

La nostra posició en aquesta conjuntura és que en el lideratge del projecte revolucionari cal apuntar a l’Estat tant com al capitalisme, com a dues cares de la mateixa moneda, si volem tenir possibilitats d’èxit. No atacar-lo equival a estar totalment indefenses davant el poder assimilador del SD. I cal no prendre aquesta afirmació a la lleugera: no és tan simple com rebutjar la política institucional o la interacció amb l’Estat, o rebutjar simplement la Socialdemocràcia: també cal lluitar per evitar reproduir la lògica de l’Estat dins les organitzacions i moviments revolucionaris, i dins de nosaltres mateixes com a persones, ja que com hem dit al principi l’Estat és també una mentalitat. Si no tenim present això, que implica tenir en tot moment la lupa posada mitjançant mecanismes organitzatius, en les nostres actituds, sentiments, formes de relacionar-nos, etc., acabarem reproduint la lògica estatal en allò que fem, i així els lideratges que creem seran assimilats pel SD, i de retruc l’enfortiran.

D'altra banda, cal tenir sempre present que la societat autoorganitzada, o Vida Lliure, és quelcom diferent, de natura oposada a l'Estat. Durant la llarga construcció d'un moviment revolucionari ambdues hauran de coexistir, però que coexisteixin no impedeix que siguin antitètiques. Si el moviment revolucionari proporciona un lideratge prou virtuós per mantenir aquest fet present, podrà establir, des de les seves estructures, una potent capacitat diplomàtica amb l'Estat, capaç de posar-li límits estrictes, sense perill de què aquest l'assimili.

La Vida Lliure requereix persones empoderades i autoorganitzades i això no es pot fer des de l'Estat. L'Estat des-empodera, i per tant no pot ser el camí a la llibertat. Si bé la urgència de la situació fa pensar en idees com prendre el control de l'Estat mundial i repartir de forma justa els recursos a escala global, ens sembla ingenu imaginar que els òrgans de dominació actual poden ser ben encarats; cal crear òrgans nous, basats en altres lògiques.

Dit això, davant la particular situació de crisi (i, per tant, oportunitat i urgència), un moviment popular fort, estructurat des de l'àmbit local fins al nacional, confluència dels diferents moviments sectorials (que parteixen d'una faceta determinada de la dominació), amb capacitat d'autogestionar un nombre creixent de necessitats bàsiques del poble des d'aquestes estructures, amb un lideratge revolucionari, i amb capacitat diplomàtica tal com hem dit, podrà ser capaç amb escreix de limitar l'Estat (que encara no haurà pogut substituir quan les situacions crítiques d'abastiment i clima arribin), fer que aquest adopti les mesures necessàries per pal·liar les conseqüències de la crisi eco-social, sense que això signifiqui assimilar la societat autoorganitzada a l'Estat. Per contra, cal evitar incondicionalment la temptació de permetre l'entrada del neo-estatisme (que també podem anomenar eco-estatisme perquè va associat a la crisi eco-social) dins el moviment popular, ja que seria de nou sentenciar a mort les oportunitats revolucionàries que brinda aquesta crisi.

La línia entre un nou eco-estatisme i una nova política revolucionària és fina, però més fina és encara la línia entre aquest eco-estatisme i l'eco-feixisme, així que cal anar amb molt de compte. La clau per diferenciar-los és, al nostre entendre, l'accent en l'articulació de les forces de la Vida Lliure com a primera prioritat, i que aquesta articulació, sense mai identificar-se amb l'Estat, hi tingui capacitat diplomàtica mentre va construint les bases perquè algun dia les institucions del SD siguin supèrflues, prenent-ne l'hegemonia. Les eines diplomàtiques poden ser diverses i fins i tot (en cas de tenir un moviment revolucionari molt fort i desenvolupat) poden contemplar algun tipus d'incursió a les institucions estatals, com el Partit Democràtic dels Pobles (HDP) turc, però només si tenim clar que són tan sols això, eines diplomàtiques controlades per un moviment popular amb lideratge revolucionari i amb moltes altres potes més essencials que aquesta. Un error típic i tràgic, fruit d'una manca de lideratge revolucionari, seria atorgar massa centralitat a la part institucional estatal de manera que a poc a poc anés xuclant i canalitzant l'energia del moviment cap a la seva lògica.

La diferència entre el fet estatal i el fet social també es trasllada al pla essencial del coneixement. Cal ser conscients que allò que toca l'Estat queda impregnat de mentalitat de dominació. Això inclou dissortadament el pensament que es genera en les seves estructures, també en les universitats. No volem dir amb això que no puguem servir-nos dels avantatges que ens dona ara l'estructura universitària com a espai on és possible el pensament crític, però cal no confondre's, com es fa sovint, i oblidar que, en ser un element de l'Estat-Nació, la universitat té mecanismes interns a través dels quals la ideologia i mentalitat del SD s'acaben imposant. I el que és més important: necessitem generar pensament comunitari al màxim d'independent de l'Estat, és a dir que necessitem construir acadèmies pertanyents totalment a la Vida Lliure, que articulin aquest tipus de pensament emancipatori de gran valor.

Finalment, si féssim tota aquesta crítica, però no proposéssim cap alternativa acabaríem reforçant allò que estem criticant. Per això la nostra crítica va acompanyada, com no podria ser d'altra manera, de la formulació d'un projecte «de país» alternatiu a l'Estat-Nació, una estructura no basada en la concentració de poder sinó en l'autoorganització de la societat, que pugui gestionar tot el fet públic, i permetre un enderrocament real i efectiu de la Modernitat Capitalista. Ho plantegem a través d'una proposta en la línia de la Nació Democràtica, desenvolupada per Abdullah Öcalan. Tanmateix, per motius d'extensió explicarem aquesta proposta en un proper text.

Referències