Enfortint un feminisme revolucionari

No passeu pena per mi; procuraré que no em passi res: però si per casualitat em passés alguna cosa, penseu que altres com jo també haurien caigut. Si jo sabés que donant la meva vida es podria acabar amb els assassins de la classe treballadora, gustosa la donaria. Si us diguessin que la lluita no és pròpia de les dones, digueu que l'acompliment del deure revolucionari correspon a tota persona que no sigui covarda. 

Ens reconeixem com a feministes, som hereves de la lluita de moltes dones i identitats dissidents que han qüestionat les arrels del Sistema de Dominació i de la seva expressió patriarcal. Continuem el fil del moviment feminista de base que ha fet que ens haguem atrevit a agafar la paraula, opinar, qüestionar, formar-nos, organitzar-nos i lluitar. El desenvolupament del moviment feminista els últims anys als Països Catalans ha contribuït al fet que ara siguem moltes les dones i identitats dissidents que estem participant d'un procés profund de qüestionament i politització que ens ha permès formar part dels diferents processos revolucionaris al territori.

El nostre deure com a revolucionàries també ens empeny a compartir les crítiques que s’han fet des dels moviments populars a un tipus de feminisme capitalista, liberal i colonial. Qualsevol ideologia i pràctica revolucionària que entri en diàleg amb la realitat corre el perill de ser assimilada per les estructures del propi sistema i degenerar en derives incapaces de qüestionar-lo. La mercantilització de les demandes, la instrumentalització del moviment per part de les institucions o la falta d'una proposta totalitzadora per a transformar la societat de classes són alguns dels exemples que caracteritzen aquestes derives. Des dels feminismes revolucionaris, aquells que lluiten per transformar les estructures de la dominació, no sempre hem tingut la força d'assenyalar això i demostrar que un altre feminisme, un que no sigui blanc i liberal, és possible. No sempre hem sabut proposar una estratègia clara. Per això pensem que s'ha perdut part de l'impuls aconseguit durant els darrers anys. El moviment feminista és complex i divers, amb les seves riqueses i les seves mancances, però nosaltres, les militants de La Saó, ens n'hem sentit i ens en continuem sentint part. 

En relació amb la comprensió del Sistema de Dominació, i concretament del Patriarcat, no entenem un feminisme que no sigui una proposta per a tothom. No entenem un feminisme que no tingui present la lluita de classes, que no assenyali que el sistema de benestar està sostingut amb l'explotació d'altres pobles, que no sigui antifeixista i que no contempli un subjecte divers i complex. El feminisme no pot ser ni capitalista, ni liberal i ni colonial, si és així, no és feminisme.

Hereves d'una lluita històrica

Tot i que hagi volgut ser esborrada de la història, la lluita de les dones i les identitats dissidents enfront de la Dominació ha estat sempre present al nostre territori. És una història de resistència quotidiana encara que també compta amb grans noms i gestes. És impossible sintetitzar en un article el recorregut d'aquesta lluita als Països Catalans. Des de les camperoles que treien les terres de l'erm durant el segle IX fins a les lluites recents pel dret a l'avortament o la Vaga de Totes. Tot i això, pensem que és necessari cercar la genealogia de resistència perduda i refer els llaços amb les que ens han precedit en la lluita revolucionària.

Centrant la mirada en la història més recent, veiem com les mobilitzacions i revoltes del segle XIX i XX d'arreu, i també als Països Catalans, es van caracteritzar per una gran diversitat ideològica. En totes elles, però, van ser les dones qui van assenyalar les opressions que patien pel fet d’haver estat socialitzades com a tal. Van ser companyes militants qui, durant les primeres dècades del segle XX, van confrontar la visió misògina dels seus companys, que rebutjaven la presència de dones als ateneus obrers, als espais de presa de decisions dels sindicats combatius, al camp de batalla, i que qüestionaven la mera existència d'espais no mixtes. Sectors revolucionaris com l'organització anarcosindicalista Mujeres Libres1 van criticar l’estratègia de la lluita de classes que entenia l’alliberament de gènere com una qüestió subordinada i secundària a l’alliberament de la classe obrera. Elles reivindicaven que era necessària l’organització autònoma de dones com a eina revolucionària per a fer front a la condició específica d’opressió com a dones treballadores. També és en aquesta època en la qual, de la mà de sectors socialistes, llibertaris i comunistes, es fan més fortes les primeres reivindicacions al voltant de la diversitat sexual i de gènere, amb la defensa de l’homosexualitat i el reconeixement del dret a l'avortament lliure.

“El niño mirará al mundo, la niña mirará al hogar”. Així anunciava la victòria franquista els rols que havien de desenvolupar homes i dones en la nova societat. Una societat de mentalitat única que s'havia d'aconseguir a través d'una repressió material i ideològica implacable. Afusellaments, tortures i empresonaments van anar acompanyats, en el cas de les dones, d'una violència repressiva, on l'Església catòlica va jugar un rol fonamental, que tenia l'objectiu d'imposar un model patriarcal i únic de ser dona. Un àngel de la llar, una esposa i mare submises.

Malgrat tot, l'opressió franquista no va acabar amb la resistència. Amb la mort del dictador, la lluita va sortir al carrer amb forces renovades. Durant la dècada dels 70, el moviment feminista va passar a ser un component clau del moviment per l’amnistia, però també tenia demandes pròpies: en contra de la penalització de l’avortament, la repressió catòlica o la violència masclista. La veu del moviment per l’alliberament sexual i de gènere va ser especialment forta en contra de la famosa llei de Vagos y Maleantes2 , utilitzada per criminalitzar les persones no heteronormatives.

Durant aquesta primera etapa de la transició, van néixer grups com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya que va difondre el discurs LGTB arreu. El 1976 va tenir lloc a Barcelona la primera manifestació del dia de l’alliberament sexual encapçalada per persones trans. El moviment feminista va seguir imbricat en les lluites del moment (com les associacions de veïnes) defensant el moviment LGTB com a part constitutiva de la lluita. A Barcelona, de fet, van ser els grups de lesbianes feministes les que van introduir la qüestió trans, el treball sexual o la sexualitat lliure al debat públic. 

El procés d’institucionalització dels moviments populars que va caracteritzar la dècada del 1990 a l’Estat Espanyol també va influenciar el moviment feminista. Una part de l’activitat política del segon va ser captada per l’Estat, a partir de l’aprovació de lleis que despenalitzaven l’avortament, que garantien una millor atenció sanitària o que donaven més protecció davant la violència masclista. Tot i l’assimilació i tergiversació del discurs feminista per part de l’Estat, el moviment va seguir endavant, generant un gran impacte als moviments populars del territori.

El moviment feminista es va constituir, així, com una avantguarda teòrica pel que fa a l’anàlisi del Sistema de Dominació i de la seva expressió històrica i quotidiana.

El subjecte del feminisme: divers i ampli

El debat sobre a qui apel·la el projecte del feminisme és tant històric com actual. Els subjectes no són estàtics ni immutables i són, també, una concepció estratègica. Ara mateix, creiem que en la lluita contra el sistema patriarcal (integrat, com el Colonialisme, en la Modernitat Capitalista) el lideratge prové de les dones i identitats dissidents que han pres consciència d’aquesta opressió i dels efectes de totalitzadors de la dominació. El Patriarcat pren diferents formes de manifestar-se segons l'època, el territori, el context i els cossos sobre els quals impacta. Tothom està afectat per aquesta estructura, no podem afirmar que en el nostre territori hi hagi persones lliures de patir les conseqüències del sistema patriarcal. Això inclou també, i tal com relata bell hooks3 , els homes cis. Entenem que encarnen una doble condició que no és incompatible: com a privilegiats dins del sistema i, per tant, opressors, però també com a perjudicats per les dinàmiques del propi sistema.

El feminisme ha de ser capaç d’analitzar el context i les circumstàncies de cada moment i donar respostes concretes, és a dir, desenvolupar estratègies per a cada cas i plantejar propostes que ens permetin fer passes en el procés revolucionari. En el context actual, pensem que les estructures autònomes d'identitats dissidents i dones són una eina estratègica per a una política feminista. Espais on puguem fer-nos fortes, mantenir-nos unides, desplegar tot el nostre potencial i elaborar estratègies conjuntament.

Apostem per construir espais on tant les dones com les identitats dissidents puguem organitzar-nos amb agència pròpia per combatre el Sistema de Dominació, però lluny de concebre aquests espais com a objectiu final, els defensem com un mitjà en la lluita contra el Patriarcat. No els projectem de forma permanent perquè no sempre tindrà sentit la seva existència i, de fet, treballarem perquè així sigui; però creiem que en el context actual i en la lluita calen més espais autònoms al servei de la lluita antipatriarcal i revolucionària. Aquestes estructures tenen sentit tant en organitzacions estratègiques com en els espais del moviment popular, per generar un vincle més fort entre companyes, prendre l'espai públic, compartir eines d'empoderament, reflexionar sobre com afecta la lògica del mercat en els nostres cossos i, en definitiva, fer política. No només per respondre a les formes més evidents de la violència patriarcal, en forma de protocols o diades específiques de lluita, sinó també per garantir una veu antipatriarcal forta dins de les organitzacions i col·lectius.

No ens podem imaginar, per exemple, el recorregut del moviment per l’habitatge al nostre territori sense l’aposta col·lectiva pels espais no mixtes: tant en forma d’assemblees autònomes dins dels sindicats, xarxes i PAHS, com en trobades del Congrés d’Habitatge de Catalunya amb centenars d’assistents per formar-nos, compartir experiències, establir estratègies d’autodefensa i empoderar-nos en tasques i accions socialment associades amb la masculinitat. Una aposta que ha sumat subjectes polítics diversos als moviments populars, i que a la vegada ens planteja el repte de continuar aglutinant, polititzant i radicalitzant aquests perfils.

Fent un salt més, necessitem que les estructures no mixtes serveixin per a desenvolupar un programa i unes formes de fer que modifiquin la pròpia manera de caminar en el procés revolucionari. Cal treballar per un programa polític feminista que també contempli com s’aplica i es desenvolupa el propi programa: evitant caure en la cerca constant de resultats i en el productivisme, cuidant les persones i la comunitat, les relacions i els processos. 

La nostra manera d’organitzar-nos dins del procés organitzatiu de La Saó, i que també proposem pel moviment popular, està inspirada en la lluita de les companyes del moviment revolucionari del Kurdistan. Amb espais amb capacitat de presa de decisions i autonomia que estan vinculats a organitzacions mixtes i que plantegen propostes per a tota la societat. Com elles, apostem tant per lluitar colze a colze amb els nostres companys contra el Sistema de Dominació, com per dotar-nos d’un espai propi i autònom on tinguem poder de decisió sobre qüestions que afecten el conjunt de l'organització.

La lluita feminista salva vides, i la nostra experiència i la història ens demostren que aquesta no és una frase buida. Ens ha permès qüestionar allò establert: la cultura hegemònica patriarcal, el model de família nuclear, l’heterosexualitat, els rols de gènere, la submissió, les tasques reproductives invisibilitzades, la moralitat religiosa i moltes coses més. Ens ha permès desplaçar l’individualisme i proposar alternatives: dins de la llar, en la producció, als espais de militància o en les nostres relacions. En la lluita contra el Patriarcat cal establir aliances amb companyes d’altres territoris, indispensables per superar la mirada eurocèntrica i distingir si les demandes que tenim com a moviment són radicals i revolucionàries, en comptes de quedar-nos amb un conjunt de reformes que, tot i que ens donen aire, són completament insuficients. Establir propostes que ataquin tant a les estructures patriarcals com als valors culturals que impregnen la nostra societat i que es troben a la base de la dominació.

Encoratgem a les companyes a seguir organitzades i lluitant. Imaginant i treballant per construir una societat on cap opressió estructural sigui possible.

Referències