El Colonialisme

«Quin món porten els colonitzadors al nostre territori? Anomeno el món que porten com el Món de l'U, aquell obsessionat per la demostració supremacista del més fort sobre el més dèbil i de l'únic, capaç d'imposar la seva visió del món sobre aquells a qui ha sotmès, capaç també de sentir-se amo legítim del qual va traient a aquells a qui sotmet. Aquest món obsessionat per imposar: un déu, una veritat, un sexe dominant, una raça dominant, un idioma dominant, una cultura dominant, etc., és el Món de l'U.»

En aquest text ens centrarem en la relació del Sistema de Dominació amb la terra, aquella terra que segons tantes savieses populars és la nostra mare i l'hem de respectar, doncs «allò que succeeix a la terra succeeix també als fills de la terra».1 Analitzarem com el Sistema de Dominació transforma la terra en territori a colonitzar, a conquerir, així com sotmet tots els pobles que mantenen relacions respectuoses amb ella.

Les dinàmiques colonials són un pilar del Sistema de Dominació, com exposarem al llarg del text, i han comportat molt dolor als éssers humans. És normal, doncs, que parlar-ne sigui complicat i que fàcilment s'aixequin polaritzacions. Però només mitjançant un diàleg tens alhora que fraternal podrem unir totes les lluites que s'oposen a l'expansió del Sistema de Dominació. En aquest text aportarem la nostra visió sobre la qüestió, per a intentar contribuir a aquest diàleg.

1. Les dinàmiques colonials, element fonamental del Sistema de Dominació

Per la lògica de separació, apropiació i acumulació, el Sistema de Dominació s'expandeix per tots els àmbits de la vida. Territorialment, aquesta expansió s'efectua des dels seus centres imperials (que són grans ciutats o metròpolis) cap a les seves perifèries, per mitjà de dinàmiques de conquesta o colonials; així a poc a poc s'estén per tots els territoris i les persones que els habiten. En aquest sentit, la dinàmica colonial primera s'estableix entre una ciutat i les àrees rurals del seu voltant.

A partir de l'arribada del SD a un determinat territori, es posa en marxa un llarg i dolorós procés històric mitjançant el qual el sistema de dominació s'imposa sobre cada societat, implantant la seva lògica en totes les esferes de la vida social. Així, aquestes dinàmiques colonials impacten en l'economia, el pensament, la llengua, la cultura i les expressions simbòliques i polítiques existents en cada societat.

La història oficial també és colonitzada: es redacta en les institucions dels imperis, s'explica com si fos la veritat a les escoles i mitjans de comunicació, i reflecteix la visió del centre. És la història del SD, no la de les oprimides, no la dels pobles. Per a poder conèixer la història dels pobles, hem de revertir aquesta dinàmica, mitjançant un procés que des de la teoria descolonial2 s'ha anomenat «moure la geografia de la raó»3 :

«si canviem la geografia de la raó i mirem el mateix procés d'expansió colonial europea no des d'«Europa expandint-se» cap a altres indrets, sinó des d'«Europa arribant» a les Amèriques, Àfrica o Àsia, es visibilitzen tot un paquet de jerarquies de dominació que des de la mirada eurocèntrica d'«Europa expandint-se» quedaven invisibles. Mirat des de l'experiència dels pobles del sud global, l'arribada de la colonització europea no va ser només la formació i arribada d'un nou sistema econòmic mundial, sinó també la formació i arribada d'una nova civilització, amb tota una sèrie de relacions de dominació que no s'acaben en les relacions econòmiques. [...] Contràriament al que l'esquerra occidentalitzada diu, des d'una perspectiva descolonial habitem un sistema-món que constitueix una civilització planetària moderna/colonial.»

Una altra proposta complementària per qüestionar les dinàmiques colonials d'occident, que planteja la teoria postcolonial, és la de «provincialitzar Europa», és a dir «descobrir com i en quin sentit les idees europees que eren universals havien sorgit de tradicions intel·lectuals i històriques molt particulars, que no podien aspirar a cap mena de validesa universal.»⁴

En tot cas, com ens recorda Gayatri C. Spivak, per tal que els coneixements dels grups oprimits i silenciats pel SD (dits «subalterns») puguin arribar a aportar al diàleg de construcció i emancipació social, primer és necessari que siguin reconeguts com a subjecte per al diàleg, ja que no es pot construir diàleg entre un subjecte i un objecte.5 Si no és així, com passa sovint en l'esquerra occidentalocèntrica, els grups subalterns parlen, però com que continuen sent tractats com a objectes, no són escoltats o no es reconeix allò que estan intentant transmetre. En comptes d'aprendre de les seves valuoses aportacions, s'acudeix a un limitat salvacionisme europeu, atrapat en la mentalitat de la dominació.

2. El colonialisme, pilar de la Modernitat Capitalista

Aplicant aquests mecanismes de revisió i transformació de la narrativa occidentalocèntrica – o almenys intentant-ho - podrem entendre molt millor el paper de les dinàmiques colonials a la MC:

El 1492 el món té una gran diversitat de sistemes polítics, pedagògics, sexuals, epistemològics, etc. D'altra banda, l'esclavitud és present en molts punts del planeta, però en cap cas se centra en els elements racials. Tanmateix, tot això canviarà força sobtadament en els següents decennis.

Amb la invasió d'Abya Yala i l'expulsió de la població musulmana i jueva de la península Ibèrica per part del regne d'Espanya s'inaugura el colonialisme, que, més enllà de les seves conseqüències materials, suposa un canvi en la mentalitat de la societat i un salt qualitatiu del SD.

El colonialisme parteix, en primer lloc, d'una gran mentida, la suposada «reconquesta» del regne d'Espanya, i cal desemmascarar-la històricament per poder entendre els fonaments del colonialisme i el seu rol en la MC:

Al segle VIII, quan les musulmanes arriben a la península, hi troben pobles ibers amb una gran força organitzacional, que alhora es troba amenaçada pels visigots i l'Església des del Vaticà. Les cosmovisions que portava l'islam en aquell temps tenien molt de civilització de la dominació, però eren més holístiques i menys dualistes que les imposades pel vaticà, i per això connectaven més amb la població local i l'arribada de l'islam va ser prou avinguda, en un procés que ben poc va tenir de conquesta, i que va permetre instaurar un model prou respectuós amb la diversitat dels pobles, on aquesta diversitat era riquesa i va generar coneixement en camps tan dispars com la filosofia o la tècnica.

Al segle XV, en canvi, les monarquies van imposant-se als territoris d'al-Àndalus a través, aquest cop sí, del model de la conquesta: destrueixen el model musulmà i imposen, amb mà de ferro, un estat que necessita una alta homogeneïtzació en tots els àmbits de la vida. No es tracta doncs d'una «reconquesta», sinó d'una «conquesta».

Aquesta conjuntura requereix i propicia que l'Estat Espanyol es desenvolupi amb noves formes més perfeccionades del SD, ja que els vestigis del model d'al-Àndalus posen en perill la seva construcció. És per això que necessita escalar i desenvolupar més els mecanismes coactius i coercitius de l'Estat.

A tal fi, es desenvolupen nous mecanismes de control proto-racistes a través d'inspeccionar l'arbre genealògic. Paral·lelament, es contraresta la inferioritat cultural i de model dels conqueridors mitjançant la imposició d'una narrativa tergiversadora de la història, que invisibilitza el deute cultural cap al món islàmic i orient, i que situa Europa com a origen de la ciència per poder proclamar una superioritat i justificar la dominació sobre altres territoris del món; una narrativa que enalteix el dualisme i menysprea les cosmovisions holístiques, que qualifica d'«endarrerides» perquè suposen un clar obstacle al seu model de dominació. És així com, per primera vegada, s'estableix a escala social la contradicció entre ciència i espiritualitat, així com la separació entre la societat i la resta de la vida, qualificada de «natura».⁶

Aquesta és una gran victòria epistemològica del SD, ja que s'instaura una visió que legitima fortament la distinció subjecte-objecte, i amb ella la dominació. Això obre la porta i alhora necessita que la suposada superioritat del subjecte dominant es materialitzi, mitjançant la conquesta i el genocidi, de manera que en aquesta època s'inicien quatre genocidis contra els diferents subjectes que obstaculitzen el seu desenvolupament, per tal de sotmetre'ls i posar-los al seu servei: musulmanes, jueves i altres minories internes; pobles originaris d'Abya Yala; africanes, convertides en mercaderia com a esclaves; dones i totes les persones que representaven coneixements populars rurals d'Europa, acusades de «bruixeria». És per això que podem afirmar que la MC es basa en un racisme-sexisme epistemològic, qüestió que té grans conseqüències per al pensament revolucionari:

Per començar, la concepció de «pensament universal» amaga en realitat una pretensió de conquesta i universalització d'un pensament molt particular, el de les elits occidentals, fonamentat per homes de només cinc països del món. Aquesta suposada «universalitat», que tan sovint pretenem, implica sistemàticament invisibilitzar la diversitat epistemològica dels pobles. En aquesta conquesta la Universitat occidentalitzada juga un rol fonamental, com a aparell de difusió i legitimació del pensament eurocentrista basat en el racisme-sexisme epistemològic.

Quan Descartes afirma «jo penso, per tant jo existeixo», frase de fonament del pensament modern occidental (l'hegemònic dins de la MC), ho fa com a part d'una oligarquia que està duent a terme quatre genocidis-epistemicidis alhora! És per això que s'atreveix a adoptar una posició tan arrogant, cosa que hauria desafiat tots els sentits comuns de les societats, pretenent atorgar-se els atributs del Déu catòlic, separant la ment del seu cos amb la pretensió de produir un coneixement totalment objectiu i neutral, cosa que és impossible.

Per tant, el pensament que hem après a les escoles i universitats, que fonamenta les paraules, expressions i idees amb què ens posem a pensar i parlar sobre la revolució, que ens impregna ben endins fins en la nostra forma de ser, està contaminat des de la base per l'esperit de la conquesta i la dominació. Per poder construir un procés revolucionari es fa doncs ineludible un procés de desconstrucció interna del racisme-sexisme epistemològic que duem, tant en les nostres persones com en les teories sobre les quals ens basem.

Si no ho fem, estarem atrapades en la mentalitat del SD; continuarem repetint, intent rere intent, els mateixos errors: instrumentalització de la societat i d'una mateixa, incapacitat de mirar com el SD es manifesta dins nostre mitjançant sentiments, tendència a tapar els mateixos sentiments mitjançant argumentacions aparentment racionals, separació dels lideratges fins a tornar-se autoritaris...

3. El racisme és estructural

Com ja hem apuntat, un element fonamental de les dinàmiques colonials en la Modernitat Capitalista és el racisme. Molts plantejaments tergiversadors han presentat el racisme com un prejudici individual, però veiem que va molt més enllà d'això, ja que sense una estructura creant un efecte social sobre la població el racisme no es mantindria.

Dir que el racisme és estructura, segons el filòsof negre brasiler Silvio Almeida, és entendre que el problema del racisme no està només en l'àmbit individual – una persona és racista cap a una altra – o institucional – les institucions de l'Estat són racistes. Dir-ho significa que tots els àmbits de la societat són racistes i que està tot connectat: la ciència és racista en obviar els processos històrics dels pobles racialitzats; l'economia és racista en posar persones racialitzades en treballs més precaritzats; les institucions ho són per les diferències respecte a l'accés al poder, etc.

També segons Almeida, parlar sobre racisme no és parlar sobre un romanent de l'esclavitud, sinó que és entendre que es tracta d'un entramat estructural del SD present en les nostres realitats, que es va forjar en l'esclavització dels cossos racialitzats (negres i pobles originaris), però que es va transformar i es va convertir en un element de la Modernitat Capitalista.⁷

Aquesta estructura es concreta d'una forma crua en una frontera, reforçada per elements militars, entre dues zones: la zona del ser, on hi ha opressió, però alhora es reconeix la humanitat de les persones, i la del no-ser, on l'opressió del SD es desenvolupa de forma molt més descarada perquè no es reconeix la humanitat de les persones. L'element fronterer és un autèntic «elefant a la sala» de l'Estat de Benestar i la seva ideologia, la social-democràcia: es pretén un humanisme i una ètica de cara a la societat, però aquest suposat humanisme depèn de què altres zones del món estiguin deshumanitzades. Per tant, el pensament socialdemòcrata sap que en el fons els seus plantejaments no són humanistes, però escull la mentida, i en fa la seva bandera.

Així, el fenomen de la migració (tant la que es fa dins els Estats-nació com la internacional) en realitat és un desplaçament forçat pel colonialisme i induït per les falses promeses de la vida sistèmica. Ningú deixa el seu territori (i menys algú que té una cosmovisió arrelada) si no és a través del pal i la pastanaga de l'Estat i el SD en general. S'ha d'entendre perquè la condició migrant des d'aquesta perspectiva, plantejant que l'única solució és la revolució mundial de la Vida Lliure. La defensa de la migració que fa la socialdemocràcia i la xenofòbia feixista són dues cares de la mateixa moneda. S'alimenten mútuament en la polarització que vivim actualment, que només un projecte revolucionari pot resoldre.

4. Reinterpretant l'Estat Espanyol envers la unió de les lluites que li fan front

Passats diversos segles des de la colonització d'Abya Yala, el regne d'Espanya va entrar en decadència (no entrarem aquí en els motius) i progressivament va sent incapaç de mantenir les colònies. El 1830 perd les d'Abya Yala, i les seves estructures colonials es repleguen al nord d'Àfrica, on el 1859 hi ha la primera guerra hispano-marroquina. Paral·lelament, dins les fronteres de l'Estat, el moviment obrer s'està desenvolupant, nodrint-se de la saviesa comunitarista de les zones rurals i en ressonància amb les lluites fora les fronteres espanyoles, com la Setmana Tràgica testimonieja.

Així, els cops d'estat de 1934 i 1936 són gestionats per coronels colonials, que apliquen formes de sotmetiment colonial dins les fronteres d'Espanya. És així com, el 1939, Espanya és un país occidental governat amb formes de violència colonial.8 Això mostra també el que planteja Césaire el 1950, que el feixisme pot entendre's com el retorn al territori intern de la política colonial.⁹

D'aquesta manera, veiem important reconèixer que certes comunitats dins de l'Estat Espanyol han sofert fortament dinàmiques colonials internes. Cal reconèixer que aquestes comunitats són colonitzades i colonitzadores alhora, sense pretendre igualar les violències sofertes. Per això utilitzem l'expressió «dinàmiques colonials» internes i externes per referir-nos a un nivell més general, i «colonialisme» per referir-nos al pilar de la Modernitat Capitalista. Cal combatre a la vegada les dinàmiques que patim i les que exercim; això ens ajuda a tenir una visió dialèctica no dualista tipus «o som una cosa o l'altra».

Aquest creiem que és el cas, entre d'altres, dels Països Catalans. D'un cantó hem de tenir en compte que aquest territori i la seva població ha tingut una resistència popular molt marcada enfront del règim de conquesta de l'Estat Espanyol, que s'ha cristal·litzat entre altres coses en un moviment d'alliberament nacional, l'Esquerra Independentista, que hi constitueix un dels principals exponents de la Vida Lliure. De l'altre cantó, no podem oblidar que en la seva història Barcelona ha actuat també com a centre imperialista, amb una dinàmica d'expansió i sotmetiment a altres cultures per la Mediterrània als segles XII-XV; tampoc que la seva burgesia va participar molt activament a partir de 1778 en el tràfic d'esclaus; ni que en general aquest territori ha estat incorporat al centre imperialista mundial.

Així doncs, dins de l'independentisme català hi ha dues pulsions mesclades: la de defensa de la terra, que pertany a la Vida Lliure i s'oposa a les dinàmiques colonials, i la imperialista, que correspon a la Modernitat Capitalista que subjau a la societat catalana pel fet d'haver sigut incorporada al centre imperialista mundial. En un proper text desenvoluparem més aquestes qüestions, per tal de poder plantejar un model territorial alternatiu a l'Estat-Nació.

5. La diversitat d’expressions culturals com a oportunitat per a construir un moviment revolucionari

Una altra conseqüència d'aquest reenfocament de la nostra història és que existeix una dialèctica molt més essencial del que s'acostuma a pensar entre els moviments descentralitzadors interns a l'Estat Espanyol i els moviments de les seves colònies (per exemple, la bandera independentista reflexa referencialitat a Cuba i Puerto Rico). Això ens presenta la conclusió que caldria referenciar-nos molt més amb les lluites de la perifèria global. Davant l'esquerra imperialista i centralista, que només busca solucions dins d'un marc de pensament molt limitat, podem aprendre com països de la perifèria han afrontat el SD, per tal de lluitar millor aquí i articular-nos per combatre juntes el SD a escala global.

Podem començar per conèixer i reconèixer les revoltes i revolucions que, paral·lelament a les d'occident, van oposar resistència al desenvolupament de la Modernitat Capitalista des dels seus contextos. Les revoltes andines de Taki Unquy (1564) i Katari Sisa (1782), o la revolució haitiana de 1791 són alguns exemples notables i que coneixem molt poc.

A l'altre extrem de la negació que ha fet sistemàticament el pensament eurocèntric hi ha el perill de la idealització dels moviments de la perifèria. Cal evitar tant la idealització del seu context, que eludeix les potencialitats del nostre i, per tant, la responsabilitat de donar respostes des d'aquest, com la tendència simplista de copiar formes que han funcionat en altres contextos per al nostre. El que proposem és conèixer, entendre i connectar-nos amb aquestes experiències, no en cerca de respostes o receptes per a copiar, sinó per a treure'n aprenentatges que ens permetin entendre millor les potencialitats del nostre context, i com desplegar-les.

Per exemple, connectar-nos amb aquestes experiències ens pot ajudar a recuperar una espiritualitat holística que ens faci conscients que som part d'allò que anomenem natura, fet crucial per construir un moviment revolucionari amb determinació i que apunti a l'arrel del problema. També ens pot permetre entendre millor la unitat de la diversitat, desmuntant les divisions subjecte-objecte que ens limiten. Hi ha importants esforços fets des de molts territoris, tan diversos com l'anàlisi del capitalisme des de la cosmovisió dels Yanomami10  o la proposta del Confederalisme Democràtic. Aquesta darrera és particularment central per a nosaltres perquè combina una ideologia crítica amb el SD des de les seves arrels - fins i tot les que comentàvem del dualisme i l'universalisme occidental, amb una pràctica que està sent far d'esperança arreu del món, de manera que moviments i organitzacions dels 5 continents estan trobant en aquesta proposta un marc de trobada per a l'articulació d'un moviment revolucionari mundial, per «un món on càpiguen tots els mons». Avui, com en la caiguda de l'imperi romà, des d'Orient Mitjà ens ve una alenada d'aire fresc que ens pot permetre fer front a una situació de decadència civilitzatòria.¹¹

Finalment, podem entendre que les comunitats migrades i/o minoritàries suposen una oportunitat en aquest sentit als PPCC, doncs aporten des de dins de la societat les seves cosmovisions, que ens donen exemples de com resistir i contestar el SD12 , a banda d’ajudar-nos a desmuntar el propi occidentalocentrisme encegador. Per tal de poder aprofitar aquesta oportunitat, tanmateix, és necessari sortir del marc mental de l'Estat-Nació, a través d'un marc alternatiu que proposi una forma d'alliberament simbiòtica entre les diferents expressions culturals, en contraposició a la que suposa la imposició d'una cultura sobre les altres, com desenvoluparem pròximament. Perquè, com hem argumentat al llarg del text, només podrem superar el colonialisme a través d'un procés revolucionari, que al seu torn només serà possible si comporta, en el seu interior, un procés de descolonització.

Referències