Ecologia Política per una proposta revolucionària emancipadora

¡Despertemos! ¡Despertemos Humanidad! Ya no hay tiempo. Nuestras conciencias serán sacudidas por el hecho de sólo estar contemplando la autodestrucción basada en la depredación capitalista,  racista y patriarcal.

Estem vives. Això és una obvietat i un consens social. Què significa, però, estar vives? Què és la vida? Què compartim amb un bacteri, una falguera o un dofí?

En les darreres dècades, el coneixement de la vida ha augmentat molt. No només sobre quines espècies existeixen, com viuen, com s’organitzen o com es relacionen els individus, sinó també al voltant de l’ecologia i sobre com ens relacionem les espècies entre nosaltres. En un moment on la crisi ecològica, climàtica, energètica i de recursos que estem vivint a escala global és més evident que mai, ens hem de preguntar: Què ens ha dut aquí? Què podem fer per sortir-ne?

Com entenem la vida?

La vida no és una homogeneïtat immutable, sinó més aviat tot el contrari. És dinamisme, canvi, adaptació i circulació. La vida té unes dinàmiques que la fomenten i unes que no, unes que fan que perduri i d’altres que l’interrompen. La vida tendeix a augmentar la biodiversitat tot augmentant la complexitat d’individus i sistemes.1 La capacitat que té un ecosistema per mantenir la seva integritat no depèn de la uniformitat de l'entorn, sinó de la seva diversitat, de la seva interconnexió. El que perdura en la vida és la diversitat en expansió, l’heterogeneïtat i la descentralització.

El Sistema de Dominació, que és homogeneïtzador i centralitzador, transmet una percepció de la vida des del caos, com quelcom hostil i separada d’ell, quelcom a dominar. Aquesta visió del món es va començar a formular a partir del segle XVI, quan la noció d’un univers orgànic, vivent i espiritual es va substituir, al centre capitalista, per una concepció mecanicista, que separava ment i cos, que entenia el món i els éssers vius com engranatges i màquines.²

Pensar que les societats humanes ens hem relacionat sempre amb la natura com ho fem actualment a l’Europa Occidental és el resultat de la de desconnexió amb la nostra pròpia història i del desconeixement que tenim d’altres realitats actuals. Partint d’aquesta mancança, entenem que des del nostre context cal una consciència ecològica que sigui una síntesi, que combini filosofia, espiritualitat i ciència, teoria i pràctica. Necessitem poder entendre el llegat del coneixement científic del món natural i l'estret vincle que ha tingut en els avenços del pensament social. Reconèixer a la vegada que assenyalar algunes de les seves limitacions, com per exemple la tendència a disseccionar els fenòmens i estudiar-ne els fragments. Desenvolupar una anàlisi crítica de la nostra relació amb el món natural, que ens permeti veure fenòmens en la seva totalitat a la vegada que en la seva especificitat.³

Separació, apropiació i acumulació

La lògica de la dominació implica separació, apropiació i acumulació. Separació entre la humanitat i la natura, entre l'individu i la comunitat i finalment separació d’una mateixa. Ha estat la construcció d’una falsa individualitat que ens ha permès sobreviure fora i en contraposició de la natura,4 ignorant que som éssers interdependents i ecodependents, que la reproducció de la pròpia vida requereix la natura i la comunitat. Apropiació de la terra i dels altres cossos per part d'uns pocs, ampliant les fronteres de la propietat privada. Extractivisme salvatge i colonial. Acumulació de materials i recursos per pocs i despossessió per a la majoria. La dominació de la natura, com veiem, comparteix el mateix patró que el desenvolupament històric i la manifestació actual del Patriarcat, comparteixen les arrels de la dominació.

Són unes lògiques que, com ja apuntàvem abans, se sustenten sobre dinàmiques que fomenten l’opressió i minven la vida. En la Modernitat Capitalista, en trobem la màxima expressió. Una economia globalitzada de mercat, de creixement sense fi, que ara s’està trobant amb uns límits que ja no són tècnics, sinó físics. Un sistema que en lloc d'incrementar la complexitat, tendeix a reduir la diversitat, a l'homogeneïtzació i a la centralització. Una llengua imperant, dos o tres tipus de cultius. Quina biodiversitat trobarem en els centenars d’hectàrees de monocultius de secà?

I la realitat ens atrapa amb força. Als Països Catalans la temperatura mitjana anual s’ha incrementat a un ritme de +0,25ºC/decenni des de 1950 i ens enfrontem a increments de més de 2ºC abans del 2040.5 El pic del petroli ja fa anys que l’hem superat. La fertilitat del sòl ha disminuït de manera alarmant. La situació de sequera és cada cop més greu. Davant d’això, la sensació d’urgència és innegable.

El conflicte ecològic és essencialment material, ja que altera el medi  físic on vivim i, com sempre, el patirem amb un impacte diferencial  entre rics i pobres. I el relat que se'n fa també és part d'aquest  conflicte. El bombardeig mediàtic i la política de la por (canvi climàtic, crisi energètica o crisi alimentària) genera desinformació i angoixa. Els nous camps de batalla discursius d'un Estat d'Emergència permanent. Un Estat que no deixa de ser l'altra cara de la moneda d'un  sistema capitalista que també treu rèdit a la gestió de les situacions  de crisi: indústries bèl·liques, fronteres, farmacèutiques o la reconstrucció de llocs devastats. Com un fenomen normalitzat especialment després de la Covid-19, s'entén l'Estat com a garant, ara també, de la defensa del territori. Les propostes conservacionistes, reaccionàries i de dretes, tampoc no apunten en la direcció correcta.

D’altra banda, és essencial destacar la nostra posició a nivell global. Quines limitacions tenim pel fet d’estar situades al centre colonial? En qui punt del procés estem de desenvolupar un marc analític que integri una mirada anticolonial i feminista? Com ho fem per no parlar de recursos sinó de relacions de reciprocitat? Quines possibilitats tenim de reexperimentar realment un trencament de la dicotomia cultura-natura en aquest territori? En quina mesura podem confluir amb les lluites camperoles i indígenes d’arreu del món?

Som Civilització

Entendre que som una civilització és important per veure que hi ha altres formes d’organitzar la societat, altres formes de fer ciència, de pensar la tecnologia, d’alimentar-nos i de relacionar-nos.

Totes les civilitzacions passades s’han acabat, ja sigui perquè han col·lapsat, perquè han estat conquerides o perquè s'han reestructurat. Aquesta perspectiva històrica ens ha de permetre entendre que el capitalisme, la forma actual del sistema de dominació, també s'acabarà, tard o d’hora. El que no sabem és quina civilització, o quines civilitzacions el succeiran i és, que per primera vegada en la història, ens trobem davant d’una civilització global.

Tota societat humana està sostinguda per unes bases materials que no determinen, però condicionen, quins camins pot prendre aquella societat: el  clima, l’ecologia, l’energia i els recursos disponibles.6 Les societats també consten d’una part simbòlica, un conjunt de creences i  valors, així com una cultura que permeten el desenvolupament social i justifiquen el funcionament del sistema. La civilització actual parteix d’unes premisses ideològiques contràries a la vida. Ho veiem clar quan revisem quines són les creences al voltant de la llibertat. La llibertat anhelada és la llibertat del mercat, la llibertat entesa com a absència de límits i mesura. Aquesta concepció de la llibertat no és només excloent amb les altres persones, sinó amb les altres formes de vida i el planeta mateix. La llibertat és la capacitat de fer, no l’absència de restriccions. La llibertat també és, per tant, la capacitat de posar límits.⁷

Això ens ha portat a una profunda crisi, i no només social, ecològica o econòmica, sinó a una crisi civilitzatòria. És una crisi civilitzatòria perquè el que està en dubte i fallant són les bases materials, estructurals i de cosmovisió d’aquesta. Això no vol dir que la dominació acabi, ni que estiguem en un punt clau del procés revolucionari, però sí que el sistema està deixant de cobrir les necessitats materials, espirituals i simbòliques de la societat. Bona part de les premisses que han guiat el sistema els darrers 200 anys deixen de ser vàlides i això obre espai a les alternatives. Les alternatives en si, però, no tenen per què ser alliberadores. L’ombra de sortides ecofeixistes és més present que mai. Cal veure com ocupem aquest espai per crear noves formes des d’una perspectiva revolucionària.

Per què parlar d’ecologia política?

Quines anàlisis expliquen millor el moment actual? Quines ens poden ser més útils pel futur?
La nostra proposta revolucionària passa per aprendre i fomentar la vida. Passa per entendren’s com un organisme més dins la Terra, construir i trobar el nostre lloc dins del planeta. Canviar la mirada ens ajuda a buscar respostes en la pròpia natura. No veiem un conjunt de recursos al nostre servei, veiem un sistema dinàmic, interconnectat i complex.

El repte que tenim davant com a civilització i com a espècie és majúscul, i només buscant respostes des d’una perspectiva àmplia trobarem l’encert necessari.

La vinculació amb la natura que plantegem no és d’un lloc essencialista ni determinista. Des de l’inici de la modernitat no només la Dominació ha pensat en termes de separació de la natura, sinó que la majoria dels moviments polítics han obviat o rebutjat, explícitament o implícitament, els vincles que tenim amb la natura o han relegat la qüestió ecològica a un fet secundari. Pensadors, corrents o moviments que s’han centrat només en allò humà, allò que ens separa de la resta de l’ecosistema. 

Avui des de molts àmbits ja s’està canviant la mirada. Estem dins d’un canvi de paradigma que prové de diferents fonts de coneixement, i nosaltres volem recollir aquest llegat per bastir una proposta revolucionària que doni resposta als reptes del nostre temps amb els coneixements del nostre temps. La crisi ecològica, climàtica i energètica ens marca el punt de partida. Més temperatura, menys disponibilitat d’energia i recursos, més incertesa. Serà tenint en compte tot això, que haurem de definir una política emancipadora, una estratègia revolucionària que pugui acabar amb les bases de la dominació. Poder restablir i reconciliar-nos amb aquest contínuum natura-cultura, bastir una vida lliure, que per ser-ho ha de ser per a totes. Construir una economia d’escala humana, repensant necessitats i possibilitats. Davant la urgència desmesurada a què ens aboca la situació ecològica i climàtica, ens cal una resposta organitzada que pugui mirar lluny. Una proposta que doni esperances i que permeti obrir escletxes en la distopia que ens envolta.

Fer-nos nostres les lluites contra el capitalisme extractivista d’altres territoris, reconèixer tots els aprenentatges que tenim pendents. Desplaçar la culpa individual cap a la responsabilitat de la resposta col·lectiva. Treballar perquè el moviment ecologista i de defensa de la terra es doti d’unes pràctiques i discurs propis, que transcendeixin la mirada local i que tinguin una perspectiva revolucionària.

Per la revolució! Per la vida!

Referències